22/04/2019

Quatre coses sobre Nepal

Namaste

Us hem escrit aquest petit recull d’observacions, consells, detalls curiosos i recomanacions en aquest petit document que hem titulat “Quatre coses sobre Nepal”, perquè a vegades saber una mica sobre el que ens trobarem al nostre destí ens permetrà entendre millor algunes coses, no tenir sorpreses incòmodes i, en definitiva, gaudir una mica més del nostre viatge. La majoria de vegades visitem un país només una vegada i durant tan sols unes setmanes… un mes… pel que de vegades descobrim algun detall pràctic just quan ja marxem. Així i tot, descobrir és part fonamental del verb viatjar.
Està pensada per ser llegida abans de sortir de viatge, no cal que la poseu a la maleta i en cap cas no és una guia ni vol substituir a cap guia.

Nepal

Nepal és un país de contrastos. En la imaginació de molta gent Nepal està situat a gran alçada enmig de les muntanyes més altes del món, però Nepal és un país subtropical, amb grans extensions de selva i si, també muntanyes, les més altes del planeta, en un país que puja des dels 70 metres a la selva fins als 8.848 metres de l’Everest en tan sols uns 180 quilòmetres d’amplada.

El sud està format per terres planes amb grans extensions de cultiu i les zones de selva, amb les reserves destacades de Chitwan i Bardiya, amb elefants, rinoceronts, cocodrils, lleopards, cérvols i algunes de les poblacions de tigres més nombroses del subcontinent.
Els cims de l’Himàlaia tanquen el país pel nord amb la frontera amb el Tibet. Hi ha muntanyes, moltes muntanyes i molt altes, però cal tenir en compte que, en estar en un país subtropical, a 4.000 metres d’altitud encara hi ha bosc i les neus perpètues i les glaceres se situen sobre uns 4.500 metres.
El que queda al mig, la gran part del país, està formada per zones rurals de muntanyes mitjanes bastant abruptes i valls profundes. Hi ha algunes poblacions de mida mitjana a les cruïlles de les rutes i entrades de les valls que actuen com a centres comercials i administratius, i una sèrie infinita de petits pobles i granges disseminats aquí i allà.

Normalment els recorreguts dels viatgers que no fan trek per Nepal se situen essencialment entre el triangle que formen Kathmandu, Pokhara (les dues ciutats més importants) i Chitwan -una mica més si incloem Lumbini-. Per als viatgers que practiquen trek, la gran majoria dels viatgers que acull el país, les zones més visitades són les de l’Annapurna i la del Solukhumbu, és a dir, l’Everest, seguits de Langtang i Manaslu. El remot est o l’encara més remot oest queden exclosos de la majoria de recorreguts turístics, i accedir-hi sol ser dificultós i, sobretot, llarg, però és potser per aquest mateix motiu, interessantíssim.

A molts occidentals els costa acostumar-se al nivell de caos, brutícia i desordre de les ciutats del subcontinent indi, les infraestructures ni són prou ni funcionen prou bé per a assolir els paràmetres occidentals, i on encara falta molta educació ambiental entre una bona part de la població. Però a mesura que entrem en entorns rurals la situació millora notablement, i amb el temps les coses van canviant… a poc a poc, però fermament, i en algunes coses ens avancen. Senzillament és diferent.
La manera d’expressar-se dels nepalesos, i també a la resta de l’Àsia, és diferent de la nostra, i els valors també ho són. A vegades viatgem pensant que cada persona que trobem vol obtenir “alguna cosa” de nosaltres, però no ens adonem que en realitat aquesta és una manera de pensar occidental. Cal estar-hi un temps per canviar el xip i deixar de veure fantasmes on no hi són. Els nepalesos no són ni millors ni pitjors, són diferents.

Com que és un país hindú, Nepal compta amb un gran nombre de castes, al mateix temps que diferents grups ètnics, molts dels quals són d’origen tibetà. El concepte de casta i ètnia es confonen, de manera que Gurung, per exemple, és alhora ètnia i casta. És un fet difícil d’entendre per a nosaltres, però va lligat a la religió i a la “puresa” simbòlica. La discriminació per motiu de casta és il·legal, però això no vol dir que la realitat sigui així per a tothom. De fet res diferent de casa nostra, ja que en la majoria de casos és un concepte de “classe”.

La religió hindú és seguida per la gran majoria de població, sent el budisme la segona en importància. Aquestes dues religions coexisteixen i es complementen entre elles. Molts temples són alhora hinduistes i budistes i és difícil distingir-los. Cal no oblidar que hi ha més d’un milió de deïtats, encara que en realitat moltes d’elles són diferents personificacions, sobre diferents vehicles, etc.
Veureu que la religió a l’Àsia abraça la quotidianitat diària i es troba en molts fets, accions i detalls del dia a dia de les persones, però no és gens protocol·lària pel que fa a cerimònies.
Kathmandu té l’apel·latiu de “la ciutat dels temples”, però la veritat és que qualsevol ciutat o poble podria tenir el mateix apel·latiu. Hi trobareu innombrables temples i templets, alguns en llocs insospitats, i normalment a cada casa hi ha un espai reservat per a un petit altar. Els primers dies els en fareu moltes fotos: grans, petits i minúsculs, bonics i lletjos, nets i bruts, cuidats i ruïnosos … després ja gairebé ni els veureu.

En definitiva, deixeu-vos seduir per aquest país. Us pot xocar al principi, però veureu que la gran part de la població és prou feliç, que viure en un país pobre no vol dir ser-ho, que gran part dels petits problemes que tan ens angoixen, aquí no tenen cap importància.
Viatjar és sobretot experimentar, viure, absorvir, per tant, i sobretot, obriu bé els ulls i l’ànima, empapeu-vos, i deixeu una part de la nostra rígida mentalitat occidental a casa.

Continguts

A cop d'ull

  •  VISAT. El millor és tramitar-lo en arribar a l’aeroport. Es pot pagar en diverses monedes.
  • DINERS. La moneda és la rúpia nepalesa. És fàcil canviar els vostres euros o dòlars a molts punts de les ciutats
  • CAIXERS. La xarxa de caixers augmenta i cada cop és més fiable, però és probable que la vostra targeta no funcioni en algun d’ells.
  • SEGURETAT. Nepal és un país molt segur. Els robatoris són rars. Normalment ens movem amb força diners sense problema.
  • PROPINES. El concepte de “propina” és diferent aquí. Imprescindibles en algunes de les feines relacionades amb el turisme. Tingueu-ho en compte a l’hora de pensar en el vostre pressupost
  • TELEFONIA MÒBIL. Barata i prou efectiva. Tenir dades és sempre un bon ajut per viatjar.
  • ELECTRICITAT. 220v. Ja no hi ha tants talls de llum com abans, però en algun indret sí que n’hi ha més. En zones rurals directament pot no haver-hi xarxa elèctrica.
  • CARRETERES. Hi ha una xarxa bàsica de carreteres asfaltades però en força mal estat que uneixen les poblacions principals. Moure’s en cotxe és lent i les mitjanes poden ser de 30km/h.
  • VOLS INTERIORS. Hi ha una bona xarxa de vols interiors a preus relativament assequibles, però sempre molt susceptibles de retards o cancel·lacions per condicions meteorològiques adverses.
  • CLIMA. Nepal és un país subtropical i sol fer calor durant bona part de les èpoques més freqüentades. Als matins i vespres de primavera i tardor pot fer una mica de fresqueta. A l’hivern Kathmandu o Pokhara poden ser com el sud d’Europa. De juny a setembre tenim els monsons amb pluges. Naturalment als treks la cosa canvia.
  • ROBA. Samarretes de màniga curta i roba lleugera. A mesura que pugeu en alçada o aneu més cap al’hivern caldrà afegir roba de més abric.
  • ALLOTJAMENTS. A Kathmandu, Pokhara i llocs que acullen més turisme hi ha força oferta d’allotjaments, des d’hotels de nivell internacional a “guest-houses” molt simples. En zones rurals les condicions són bàsiques.
  • SANITAT. No es necessària cap vacuna per entrar al Nepal. Les condicions sanitàries són correctes. No s’han detectat casos de malària fa anys. Hi ha hospitals internacionals a Kathmandu.

A l'arribar

Visat d’entrada al Nepal
Per entrar a Nepal el passaport ha de tenir una validesa mínima de sis mesos a partir de l’entrada al país.
Us recomanem tramitar el visat d’entrada a l’aeroport, ja que és més econòmic i el tràmit sol ser ràpid. Haureu de portar el full de sol·licitud i ara teniu tres opcions per fer-la:
L’opció de tota la vida és emplenar a mà el formulari de sol·licitud de “Tourist VISA” i afegir-hi una fotografia. Us farem arribar el document amb la traducció o podeu descarregar-lo des del web aquí nepalimmigration.gov.np/public/upload/file/app110.pdf
Si voleu ser una mica més digitals, ara hi ha l’opció de fer la sol·licitud online a través d’aquesta pàgina online.nepalimmigration.gov.np/tourist-visa . Pareu compte que no la podeu emplenar abans de 15 dies de la vostra arribada al país i que demanen fotocòpia del passaport i de la darrera pàgina amb visats. No em pregunteu per a què.
I si us heu oblidat d’alguna d’aquestes dues opcions, de fa uns mesos també hi ha uns terminals a la sala d’immigració amb els que podeu obtenir la sol·licitud només escanejant el passaport. Tot i que ara han posat més terminals, la veritat és que us recomanem qualsevol de les dues opcions anteriors.
En qualsevol cas el resultat és el mateix, tindreu un full imprès al qual haureu d’afegir el petit full que us donaran a l’avió o trobareu a la sala d’immigració que haureu d’emplenar també, per tant porteu un bolígraf a la bossa de mà.
Amb això us dirigiu al fons de la sala on hi ha un taulell per pagar l’import del vostre visat. El preu del visat és:
$25 per 15 dies
$40 per 30 dies
$100 per 90 dies
Es pot pagar en euros i altres monedes però el preu ve fixat en dòlars, de manera que si pagueu amb altres monedes us pot sortir un pèl més car o, menys sovint, un pèl més barat. Us tornaran el canvi en rupies nepaleses, pel que així ja teniu les primeres rupies i segurament no us caldrà canviar a l’aeroport.
Un cop pagat, amb el rebut i els impresos aneu a la finestreta que us correspongui en funció de la durada del visat. Un somriure, welcome to Nepal, i llestos.
Trobareu la informació completa i oficial a la pàgina del govern nepalès respecte als visats nepalimmigration.gov.np.

Sortida de l’aeroport
Ja haureu vist que l’aeroport internacional de Tribhuvan a Kathmandu és més aviat auster. Hi ha tres cintes d’equipatge però a vegades la informació de la pantalla no és correcte. Si el vostre equipatge triga més del normal, tingueu un ull a les altres cintes. A vegades persones amb bona voluntat treuen les maletes de la cinta i les dipositen a terra, de manera que podem estar esperant el nostre equipatge i tenir-lo a terra a prop nostre.
És impossible -o gairebé- que us robin l’equipatge, ja que a la sortida us verificaran que la targeta de l’equipatge correspon amb la que teniu en el bitllet. Per tant, sobretot!, no perdeu el comprovant d’equipatge que hi ha a la vostra targeta d’embarcament.
Si us estem esperant, ens veureu a la sortida de l’edifici, just a l’altre costat del vial dels cotxes, ja que no està permès l’accés a l’interior de la terminal. Si per contra viatgeu pel vostre compte, hi ha servei de prepagament de taxis cap a Thamel (Kathmandu).

Diners

A Nepal es fa servir la Rupia Nepalesa (NPR) i en general només fareu servir els bitllets, que van des de 5NPR a 1000NPR. Hi ha monedes de “paisa”, és a dir, cèntims de rupia, però ni les veureu.
Molts bitllets són força vells i estan força gastats, pel que si no hi ha molta llum, a vegades costa veure de quin color són realment, especialment entre els de 10 i 20 rupies. Porten el número del valor en escriptura devanagari i occidental.

Canvi de diners
Hi ha innombrables petites oficines de canvi a Kathmandu, Patan, Bhaktapur i Pokhara, que veureu pels seus panells al carrer on indiquen el tipus de canvi que apliquen en el dia per a cada divisa. Hi ha molt poca diferència entre elles o cap ni una i són fiables. Naturalment a l’aeroport teniu oficina de canvi, però amb una relació una mica pitjor, mentre que canviar en els bancs sempre suposa un petit estalvi, però és tan petit que no compensa el temps invertit. Molts hotels ofereixen valors de canvi semblants als de les petites oficines, però solen aplicar una comissió.
Tot i que en alguns restaurants i hotels accepten el pagament amb dòlars o euros, sempre us demanem que pagueu en la moneda local, pagareu el preu real i és un senyal de respecte cap al país.
No és una opció pagar amb targeta de crèdit en restaurants i altres llocs.
Els xecs de viatge també són operatius però el canvi és més molest.

Caixers automàtics
Cada vegada hi ha més caixers automàtics i cada cop són més fiables.
Potser us trobareu que la vostra targeta no funciona en un caixer, ni en el següent, ni en el següent …. però no desespereu, acabarà funcionant en algun. El millor és que us adreceu als anomenats “ATM lounge” on trobareu caixers automàtics de diferents bancs, pel que és més fàcil encertar el que us anirà bé. Gairebé tots tenen vigilant i en qualsevol cas és rar que es produeixin robatoris al Nepal.
Us recomanem però que no confieu el vostre viatge a l’ús de targetes i heu de tenir en compte que un tall de llum pot fer els caixers inoperatius. Nepal és un país segur i aquí ens movem amb prou quantitat de diners en metàl·lic a la butxaca, sempre que guardeu les precaucions bàsiques.

Electricitat

El voltatge és de 220v. La majoria d’endolls són múltiples, així que admeten puntes rodones, planes i triples, per tant serà difícil que no pugueu endollar en un lloc o un altre, tot i que també cal dir que la majoria de vegades l’endoll no queda massa ben subjecte, així que assegureu-vos que arriba electricitat al dispositiu. Els endolls de punta plana queden més ben subjectes.
Fixeu-vos que la majoria d’endolls tenen interruptor d’encesa amb llumeta de testimoni. No seríeu els primers a adonar-vos que després de tota una nit amb el carregador endollat us havieu oblidat de posar l’interruptor en “ON”. Recordeu posar-lo en marxa!

Si fins fa poc els talls de llum eren diaris, el canvi en la direcció del departament d’energia a tret a la llum que aquests talls no es devien pas a l’escassetat d’electricitat. Avui dia a Kathmandu i Pokhara pràcticament hi ha electricitat les 24 hores. No obstant això, altres poblacions segueixen patint falta de subministrament durant algunes hores. Si bé la majoria d’establiments i cases particulars estan adaptats al problema, ja sigui amb generadors (els hotels grans) o bateries, pot ser llavors que el corrent només arribi al circuit de reserva, i això vol dir que molts endolls no tindran electricitat. Cal tenir-ho en compte per a la recàrrega de bateries.

Una consideració molt important a tenir en compte és que sol haver-hi pocs endolls, potser només un, de manera que si heu de carregar més d’un aparell (gairebé segur que sí) porteu un “lladre” o fins i tot millor una petita regleta.

Telefonia mòbil i WIFI

Les companyies més útils per al viatge i poder disposar de dades són bàsicament la pública Nepal Telecom, i la privada Ncell, a qui s’ha afegit Smart Cell.

El sistema per adquirir una targeta SIM a Nepal s’ha anat simplificant i ara “només” cal portar el passaport i una fotografia carnet (una còpia del passaport sempre us anirà bé). A la sortida de la terminal Internacional de l’aeroport de Kathmandu hi ha els taulells on podeu adquirir targetes de Nepal Telecom (una mica més cara però millor si aneu a zones de muntanya i treks) i Ncell. Tindreu trucades i dades, hi ha “packs” diversos i els preus són força assequibles. El més recomanable és que agafeu algun dels paquets que hi ha disponibles, amb diferent volum de dades i durada. Si agafeu un paquet que us cobreixi tota l’estada ja us en podreu despreocupar. Una altra opció és anar recarregant través de les clàssiques targetes on es rasca un codi que venen a infinitat de botigues (seguiu les instruccions).
Teniu informació actualitzada en anglès a: www.ntc.net.np i www.ncell.axiata.com

Pel que fa a la connectivitat us sorprendrà veure que a moltes zones de muntanya hi ha connexió, potser millor fins i tot que a molts llocs d’Europa. En aquest sentit, tot i que Ncell és l’operadora amb millor servei i més clients, Nepal Telecom té més bona cobertura a zones remotes. Però penseu que en la majoria de casos durant els treks podeu tenir cobertura de telefonia, però no de dades. Al web podeu trobar mapes de cobertura.
En la gran majoria de restaurants, cafeteries i allotjaments tenen WIFI gratuït, només cal demanar la contrasenya per accedir a la xarxa. La velocitat pot ser variable tant en funció del lloc com del dia. Hi ha allotjaments on el WIFI només arriba a zones comunes i no a les habitacions.
Durant els treks alguns lodges tenen WIFI. En general és WIFI de pagament que pot funcionar de diferents maneres. A molts llocs tenen unes targetes de prepagament per hores. Tot i que és molt variable penseu en unes 200NPR per hora de mitjana.

Clima i roba

Evidentment un país com el Nepal compta amb gran variació de temperatures d’un lloc a un altre, i també cal tenir en compte que les sensacions tèrmiques de cada persona són diferents.

Una de les grans preocupacions dels viatgers és el tema del monsó. El monsó normalment comença al juny i acaba a mitjans de setembre, o millor dit acabava, ja que el que abans era força puntual, ara cada any varia. Vam tenir cinc anys amb un monsó que arribava fins a mitjans d’octubre i amb pluges fortes, ara en portem alguns més normalitzats, però amb alguna primavera més plujosa.
Els monsons impliquen temperatures una mica més suaus, cels més ennuvolats i pluges de tarda, vespre o nit. Però això no vol dir que plogui cada dia. Pot no ploure en uns dies, però també pots ensopegar amb quatre dies seguits de pluja constant.
Lluny de les imatges dramàtiques que a vegades ens arriben, els monsons no solen causar danys molt greus de forma general, tot i que puntualment en zones determinades sí que ho poden ser. Però cal tenir en compte que poden afectar sobretot a les carreteres i els vols. Es pot viatjar tranquil·lament durant el monsó, però sempre tenint en compte que cal estar més obert a incidències.

Encara que a l’hivern fa fred, no és un fred extrem. A Kathmandu és raríssim veure nevar, encara que el gebre sí que pot ser habitual en els matins d’hivern, ja que està a 1300m, però sobretot cal tenir en compte que les cases no estan condicionades per al fred i que la humitat accentua les sensacions, tant de calor com de fred.

Les millors èpoques meteorològicament són la primavera i la tardor, amb bones temperatures tot i que al migdia el sol pot escalfar de valent. El temps és més estable tot i que cal tenir en compte que bona part de Nepal és muntanyosa i poden evolucionar núvols de tarda fàcilment.

Aquesta descripció val més o menys també per a les zones intermèdies, en un entorn més rural, com poden ser Dhulikhel, Bandipur, etc.
En les franges sud i nord la cosa canvia radicalment. Les zones de selva del sud poden ser extremadament humides i caloroses a l’estiu i tardor, mentre que evidentment en les zones d’alta muntanya notem la diferència amb temperatures fresques o fredes, i a partir dels 4000m ja fa realment fred durant tot l’any i sobretot durant les nits que podran ser gèlides.

Per al viatge en general recomanem portar roba lleugera i algun jersei o jaqueta per a les hores més fresques, que potser ni utilitzareu a l’estiu. Si feu un trek curt que no pugi a grans altures amb un “polar” i una jaqueta ja serà suficient. Si feu un trek més seriós mireu l’apartat dedicat més endavant.
En els temples, a les cases particulars i oficines es deixa el calçat fora. Recomanem un calçat fresc, que sigui fàcil de treure i posar i que es pugui mullar.
En època de monsó plou sovint, així que un paraigua plegable (que a més us pot protegir del sol), un impermeable lleuger o encara millor un “ponxo” (en trobareu fàcilment) us faran bon servei. No obstant això de vegades mullar-se forma part de la rutina d’aquesta època de l’any.
Naturalment a l’hivern cal dur roba d’abrigar, semblant a la que portaríem al nostre entorn, amb algun jersei còmode i càlid per estar en els interiors de les cases i allotjaments. Si sou susceptibles al fred a la nit, penseu en el tipus de pijama que porteu. Hi ha mantes, però no calefacció.
En general a tot Nepal es pot portar qualsevol mena de roba sense problemes, veureu moltes noies amb “shorts” i nois amb pantalons curts. Però a la cultura nepalesa, i a Àsia en general, es diferencia bastant el que és adequat portar segons el lloc i les circumstàncies. Així portar uns pantalons curts o les espatlles descobertes pel carrer no suposa cap problema, però anar amb la mateixa roba a un temple o fins i tot a un campus universitari o en una reunió de negocis es veurà com una falta de respecte per als locals. Encara que com a turistes serà estrany que us cridin l’atenció, a parer nostre sempre és millor mostrar respecte cap als costums dels llocs que ens acullen.

Si esteu força dies, hi ha molts serveis de bugaderia a bon preu i us tindran la roba neta i eixuta d’un dia per l’altre, o abans, tot i que dependrà de si plou o no.

Fer la maleta

  • Sí, podeu utilitzar maleta de rodes, però penseu que els carrers poden no estar pavimentats i que en alguns allotjaments potser haureu de pujar la maleta a mà per escales estretes. Si no feu trek tampoc cal portar tanta cosa. Naturalment durant el trek no podeu portar cap maleta rígida.
  • Roba al vostre criteri i en funció de l’època i la vostra sensibilitat a la calor i al fred. L’ideal és vestir per capes: màniga curta, jersei, jaqueta, impermeable. Samarretes de cotó, pantalons d’estiu curts/llargs, vambes o sandàlies, algun jersei i/o jaqueta, roba interior. La quantitat dependrà dels dies, però recordeu que hi ha bugaderies.
  • Els carregadors pertinents i potser recanvi de bateries. Una regleta o lladre per poder endollar diversos aparells a la vegada, recordeu que hi ha pocs endolls a les habitacions i que podeu tenir problemes en fer càrregues senceres a zones rurals o als treks.
  • Ulleres de Sol i protecció solar per a la pell i els llavis. Al migdia el sol pot ser fort en qualsevol part. Un paraigua també és útil per protegir-se del sol a part de la clàssica gorra.
  • Tingueu en compte que a la majoria d’allotjaments no trobareu sabó per a la dutxa ni xampú.
  • Una petita llanterna o frontal serà molt útil en uns carrers poc (o gens) il·luminats de nit. També si voleu llegir al llit.
  • Farmaciola bàsica, amb tisores, pinces, tiretes, antisèptic, i una mica de les medicines bàsiques: paracetamol, ibuprofèn, antihistamínics i antidiarreic. No cal portar un hospital de campanya. Si preneu algun medicament especial que pugui ser problemàtic a l’avió, porteu la recepta del metge.
  • Una mica de fil i agulla de cosir sempre et salva d’una dificultat.
  • Si el viatge us coincideix amb la regla, millor que porteu les vostres compreses, tampons o copa.
  • Si el vostre itinerari inclou trek o dormir en cases particulars un sac fi de seda o cotó us pot fer sentir més confortables.
  • Passaport (amb encara sis mesos de validesa com a mínim) i la documentació que necessiteu. És una bona idea tenir una foto del passaport al mòbil i fer una foto del visat d’entrada.
  • Fotos carnet poden ser necessàries per, per exemple, comprar una targeta SIM de mòbil o altres gestions. Una fotocòpia del passaport tampoc fa nosa.

Moure's

A Nepal se sap quan se surt, però no quan s’arriba.
Moure’s per carretera per Nepal encara que sigui amb el jeep més luxós, sempre té un cert grau d’aventura, i distàncies de 100km o 200km poden representar una jornada sencera de viatge.
Una orografia complicada com la del Nepal, tres mesos a l’any amb monsons, tot combinat amb un país pobre econòmicament, implica que les carreteres són precàries i es veuen molt afectades per despreniments i altres incidències, a part de tenir un escàs o nul manteniment.

Per posar exemples clarificadors, la ruta de Kathmandu a Pokhara és la més important i té 200 kilòmetres, però porta entre 6 o 10 hores de trajecte. Per anar a Langtang cal recórrer uns 115 kilòmetres, però baixar de 9 hores de trajecte és difícil, o per fer-ho encara més evident, per anar cap a l’est de Nepal des de Kathmandu cal primer viatjar unes quatre hores en direcció oest.

Encara que està creixent lentament, especialment gràcies a la inversió xinesa darrerament, la xarxa de carreteres és molt limitada, amb unes “highways” com a eixos principals, algunes carreteres secundàries asfaltades parcialment, i una sèrie de pistes pedregoses o enfangades, que passen per llocs on no sembla possible que ho facin i on un cotxe normal pot trobar-se amb problemes. A partir d’aquí una innombrable xarxa de camins, senders i ponts penjats només aptes per a persones i animals, permet arribar a granges i llogarets dispersos on tot, absolutament tot, arriba sobre l’esquena dels portadors, o millor dit, suportada pels seus fronts amb el tradicional sistema de càrrega dels “dokos”, uns grans cistells que es carreguen amb una cinta plana. En molts casos, des de la carretera més propera fins a casa hi ha vàries jornades de camí. Durant el monsó moltes carreteres secundàries queden tallades i el fang pot fer que només camions i autobusos puguin circular per les profundes roderes.
Un fet força freqüent al monsó és que una carretera estigui tallada per una esllavissada. Llavors cal baixar de l’autobús i caminar fins al següent punt transitable on hi haurà un altre autobús esperant per continuar la ruta. Evidentment en aquests casos anar amb vehicle privat és inútil.

Les línies d’autobús són força eficients. Hi ha els coneguts com a “Tourist Bus”, que no són pas per a turistes, sinó que són autobusos que fan les línies de forma més o menys directa. Solen ser prou confortables i se sol reservar seient. Els busos “locals” ja són una altra cosa, fan moltes parades, van molt més plens però també passen més sovint, i s’acosten més a la caricatura de les cabres i les gallines a l’autobús, però no sempre és així. En els busos “locals” si seieu, compte amb el portaequipatge de sobre el seient, ja que està força a prop dels vostres caps i porta decoracions força contundents en el cas que us hi doneu un cop de cap en un bot… i hi ha molts bots.

Una manera d’evitar llargs desplaçaments per carretera és utilitzant algun dels seus vols interiors, realitzats en avionetes bimotor. Però volar al Nepal està subjecte a les seves condicions meteorològiques i de visibilitat i, tot i que no passa cada dia, els vols es poden veure endarrerits o cancel·lats si les condicions no són bones i alguns camps d’aterratge remots -no els anomenarem aeroports- poden estar operatius només durant algunes èpoques de l’any. En qualsevol cas entre un vol de 30’ o 40’ o la mateixa ruta per carretera durant 7 o 9 hores….
Així i tot viatjar per carretera és una experiència més a Nepal que no us hauríeu de perdre.
Moure’s per les ciutats sol ser senzill amb taxi. Són taxis petits que funcionen prou bé. La flota sembla que s’està renovant una mica, ja que fa poc hi havia alguns vehicles que no semblava possible que circulessin gaire més. Si cal anar a llocs coneguts, no hi ha cap problema, però si heu d’anar a algun lloc una mica més complicat, serà poc probable que el conductor conegui el lloc, ja que les adreces a Kathmandu o Pokhara són … diferents. Però en general un arriba a tot arreu.

A Pokhara agafar busos locals no és difícil, ja que Lakeside, que segur és on estareu, està molt pensada per als turistes i preguntant és fàcil trobar el bus adequat. A Kathmandu és diferent, ja que els busos interurbans no són ben bé busos, sinó furgonetes on l’ajudant de conductor va cridant les destinacions de línia un cop arriba a la parada, i és realment difícil entendre què diuen. Tot i això hi ha canvis importants darrerament, i ara hi ha línies amb autobusos moderns i més ben organitzats, pel que el panorama està canviant força.

Cuina

La cuina nepalesa té un marcat accent del subcontinent indi, i això vol dir que és bastant picant. Però no desespereu, podeu demanar que ho sigui menys … normalment.
Al Nepal es pot trobar tota mena de menjar, especialment a Kathmandu, Pokhara i altres centres turístics. En restaurants de carretera o pobles petits l’oferta és més restringida.
En la majoria de restaurants podeu menjar amb tranquil·litat i els que ofereixen amanides solen rentar-les amb iode, encara que no sempre. Però tampoc hi ha bacteris a cada mossegada!
El plat nacional i el que trobareu en qualsevol lloc és el dal-bhat (literalment llenties-arròs) arròs blanc acompanyat de verdures variades (el que anomenen “curri”) i una sopeta de llenties que en general es barreja amb l’arròs. A les cases particulars pràcticament és el plat que es menja dia si i dia també, matí i nit. En els restaurants també ho veureu identificat com “Thali” i sol ser més sofisticat, amb una presentació més bonica i portant alguna varietat més de verdura i potser una mica de carn. En restaurants senzills veureu el dal-bhat habitual de les cases.
El que trobareu normalment a qualsevol lloc seran: plats d’arròs fregit, fideus fregits (chow-mien), pasta, ous, etc. en diferents variacions sobre el mateix tema, i cuina d’influència índia, tibetana i xinesa majoritàriament. Les pizzes solen ser força bones tot i que de qualitat variable. Veureu que alguns menús s’assemblen molt entre ells. En general amb un plat sol ser suficient.
Al Nepal es menja poca carn, encara que als nepalesos els encanta, especialment en locals de “barbacoa”, normalment tallada en trossos petits. Podeu trobar carn en format més “europeu” a Thamel i Lakeside. Teòricament res de vaca o vedella, que és sagrada, però la trobareu en molts restaurants i curiosament procedeix de l’Índia. Trobareu pollastre, porc, i búfal, sent aquesta última força dura. La carn de iac també està força estesa en els locals turístics o de cuina tibetana, encara que moltes vegades serà vaca sota el nom de iac … i a preu de iac.
Típicament tibetans són els mo-mos, que us recomanem moltíssim, de verdures o de carn, al vapor (els més normals) o a la planxa, i les seves sopes de pasta: thukpa i thentuk.
Les cuines takali i la newar gaudeixen de bona fama, amb plats molt bons i més sofisticats, amb receptes fumejants cuinades sobre plats de ferro. Normalment són restaurants més cuidats, en edificis tradicionals, amb preus una mica més alts però raonables, i també es troba en els menús de molts restaurants de Thamel o Lakeside.
El te que se sol prendre al Nepal és te negre o te amb llet o nepalès. Si fa poc gairebé tot el cafè era instantani, cada vegada és més fàcil trobar una cafetera exprés de veritat, i més ara que no hi ha tants talls de llum. Compte que el “cafè sol” (black coffee) normalment és una tassa d’esmorzar ben plena, tipus americà. De tota manera en locals habituats al turisme a Thamel i a Pokhara trobareu una àmplia carta de begudes fredes i calentes.
Les cerveses són bones, però compte que les ampolles són de 600cc, encara que ara també trobareu llaunes. Gorka, Nepal Ice i Everest són les cerveses més locals, i n’estan sortint de noves. Molt esteses són Heineken i Tubork, i també estan entrant noves marques.
La fruita és bona i barata, hi ha molts plàtans, mangos i pomes, però no espereu trobar-la com a postres, encara que molts restaurants poden oferir bones “amanides” de fruita. Podeu comprar fruita fàcilment a venedors ambulants pel carrer.

Què val?

Nepal no és un país car en general, encara que alguns preus de serveis relacionats amb el turisme sí que ho són i poden ser equiparables a preus europeus o fins i tot més cars. Les entrades als monuments han experimentat un encariment una mica exorbitant en els últims anys i segueixen en augment i els permisos de trek i entrades als parcs nacionals també van augmentant a part que se n’han creat de nous.
De totes maneres a vegades alguns viatgers confonen barat amb “regalat”.
Cal afegir el concepte de les propines, que us explico a part en el bloc següent, ja que és força important.

Pel que fa al preu del menjar i la beguda hi ha gran varietat i dependrà molt més del tipus d’establiment que escollim.
Menjar un plat en un restaurant senzill o “normalet” pot costar menys de 300Npr ($3), o si sou molt exploradors i més atrevits fins i tot es pot menjar per menys de 100Npr. Però si tries un restaurant més orientat a turistes, el preu pot augmentar considerablement. En alguns hotels el preu del dinar o sopar se situarà entre 1000Npr i 2000Npr ($10/$20).
La beguda és un capítol apart, ja que un refresc o una cervesa pot costar tant o més que el plat de menjar, entre 250Npr i 400Npr. I si sou dels que preneu whisky o alguna beguda alcohòlica més forta penseu en unes 700Npr la copa.
Tot i que és molt personal, un pressupost raonable per anar tranquils pel que fa a dinar i sopar per dia pot oscil·lar entre 1000Npr i 2500Npr ($10 a $25), per la qual cosa considerem que calcular uns $25 per dia permet moure’s amb tranquil·litat pel que fa al menjar, però això ho ha de valorar cadascú personalment.
Com en general a Àsia, el menjar és barat però la beguda és cara proporcionalment.

Si heu d’agafar un taxi, negocieu abans el preu del trajecte. Els trajectes interiors a Kathmandu rarament baixen de les 300Npr.
Prenent com a punt de partida el barri de Thamel, anar a Bouddhanath, Pashupatinath, Swayambhunath o Patan anirà entre les 400Npr i 500Npr. De Thamel a Bhaktapur podeu considerar 900Npr.
La benzina a Nepal costa més o menys el que a Europa, per tant és molt cara per als nepalesos.

Quant a records i artesania hi ha molta varietat amb molta varietat de preus. Podeu trobar petites peces d’artesania en ceràmica per 50Npr fins a treballs en bronze que costen alguns centenars de dòlars, però com a norma general, i sempre recordant que depèn molt de què compreu, podeu calcular entre 200Npr i 800Npr per a les coses més normals.
Un cas especial són les pashmines. Per al públic normal és molt difícil per no dir impossible saber si una pashmina és realment pashmina 100% o saber d’on prové, per tant deixeu-vos guiar per l’instint i compreu el que us agradi just pel fet que us agrada, la suavitat, la mida, etc. i que el preu us convingui. Us sentireu més feliços amb la compra que no pas si us obsessioneu a aconseguir una peça “autèntica” 100%. Naturalment no és un producte barat, però podeu trobar-ne de prou bones i boniques a partir d’unes 3000Npr. Més bones ja pujaran més.

Naturalment els preus que donem aquí són només una orientació i poden variar amb freqüència. Al Nepal es pot regatejar, però no us penseu que són tan aficionats com en altres destinacions i la majoria dels preus són raonables, de manera que obtenir un descompte regatejant està bé, però no us passeu. Hi ha molts establiments, com supermercats, que treballen amb preus fixats i que no acceptaran cap mena de regateig, però en alguns llocs podem intentar-ho o negociar un descompte. En botigues de records, els objectes barats podeu arrodonir-los una mica, en els cars podeu ser més agressius i mirar d’obtenir una rebaixa considerable, però dependrà del venedor, del producte i de si hi ha moltes altres botigues similars al voltant. En general ningú vendrà per sota del mínim acceptable, però la vida a Nepal és molt més dura del que us imagineu, per això mireu de no passar-vos.

Propina

A Àsia el concepte de propina no és ben bé el mateix que a casa nostra. La propina s’entén més com a pagament de part del “servei”. Per tant no és ben bé la propina de “gratificació” tal com la contemplem nosaltres.
No és que sigui un assumpte obligatori al Nepal, però sí que cal tenir en compte que per a molts dels treballs relacionats amb el turisme té més aquest caire de formar part del salari. Alguns viatgers consideren que llavors s’hauria d’incloure al salari, però el fet és que a bona part d’Àsia funciona així. Hi ha països on els guies no perceben cap salari de les agències mentre que els viatgers els paguen directament una “propina” fixa ja taxada. Són maneres diferents de funcionar, però és important que ho tingueu en compte a l’hora de calcular el vostre pressupost.
Com a referència per anar orientats, als guies se’ls sol donar unes 300Npr o 400Npr per dia de viatge i persona. Als conductors una mica menys.
Per als serveis puntuals, com poden ser el maleter en un hotel o els “mahout” dels elefants a Chitwan, entre 50Npr i 300Npr hi ha més que suficient i dependrà de la durada o habilitat requerida per al servei prestat.
Per al staff d’hotels o restaurants molts establiments tenen caixes per a les propines (“Tip Box”) on podeu deixar una propina conjunta. El compte dels restaurants se sol arrodonir a l’alça o deixar una mica del canvi. Amb els taxis ja haureu negociat un preu o sigui que no cal deixar propina, tot i que serà la vostra opció.

En els treks per als guies de muntanya funciona igual, entre unes 400Npr a 500Npr per dia de trek i persona. Si sou un grup nombrós i teniu “Tour Leader” o Ajudant de Guia (Sherpa) la propina també ronda aquesta quantitat. Als portadors la quantitat sol ser una mica inferior tot i que se’ls pot donar el mateix si així ho considereu. Lliureu la propina personalment a cada un al final del trek.

Sanitat

Tot i que no s’exigeix cap vacuna per entrar al Nepal mai està de més que regularitzeu les bàsiques que ja teniu o les habituals per a viatgers freqüents, que solen ser el tètanus, la febre tifoide i l’hepatitis A. Ho podeu fer fàcilment en un centre de medicina exterior o pregunteu al vostre metge.
Pel que fa a sanitat no és un país amb massa problemes per als turistes occidentals amb unes mínimes precaucions. No hi ha casos de malària des de fa molts anys pel que es considera un país segur al respecte.
Si bé el risc zero no existeix, no és un assumpte que hagi d’obsessionar al viatger.

Una farmaciola bàsica comptaria amb:

  • aspirines, paracetamol o ibuprofèn
  • loperamida (antidiarreic)
  • antisèptic
  • antiinflamatori
  • algun antibiòtic ampli per si de cas
  • algunes tiretes

A part, si necessiteu algun medicament específic i hi afegiu el que estimeu convenient. A les farmàcies de Nepal podeu trobar la majoria de medicaments comuns, si bé necessitareu saber el nom genèric. Els medicaments es venen a “blisters” i fins i tot menys, de manera que no cal comprar tota la caixa.

És difícil trobar tampons al Nepal i quan es troben no són precisament ben bé de la qualitat que estareu buscant. Les compreses estan més esteses, però potser us trobareu amb el mateix problema. La nostra recomanació és que us les porteu de casa.

L’aigua de l’aixeta no és potable per a vosaltres. Sempre que pugueu el millor és omplir una ampolla amb aigua purificada, un servei que podreu trobar en alguns hotels i restaurants, més fàcilment a Lakeside que a Thamel. Si no hi ha més remei, haureu de comprar aigua embotellada, però una opció millor mediambientalment és purificar l’aigua de l’aixeta. Teniu més informació al respecte a l’apartat de treks.

Patir la clàssica diarrea del viatger pot ser normal i la majoria de vegades no es deu a cap aliment en mal estat. El canvi de situació, de latitud, d’alimentació, o simplement els nervis del viatge la poden provocar més fàcilment del que pensem.

Contractar una assegurança mèdica que inclogui repatriació és més que recomanable i solen tenir un cost assumible, encara que esperem que no l’hagueu de fer servir mai. Hi ha Hospitals de qualitat internacional a Kathmandu, ja que si teniu algun problema que requereixi hospitalització el més normal és que us traslladin allí.

Responsabilitat mediambiental i social

Brossa
Si us preocupa el medi ambient, intenteu actuar en conseqüència. No feu servir bosses de plàstic, i si les feu servir per embolicar alguna cosa, intenteu que tornin a casa vostra. Portar alguna bossa d’aquestes de compra us pot ser útil en algun moment.
Procureu deixar la mínima petjada ambiental. A les ciutats no hi ha massa problema amb la gestió de residus, però en zones rurals imagineu l’impacte d’un grup de 10 persones deixant una ampolla de cervesa buida cada dia i multipliqueu-ho pels milers de turistes.
Tot i que a vegades ens podem posar les mans al cap amb el plàstic i brossa arreu (i amb certa raó), abans de començar a donar lliçons cal pensar que el volum total de plàstic utilitzat és molt menor que a casa nostra, el que passa és que nosaltres l’amaguem millor (però només reciclem entre un 30% i un 40%!).

Pidolaires
No són tan habituals com altres llocs però a vegades veurem nens -o adults- demanant. Quan donem, en la majoria de casos estem perpetuant un sistema rendible d’obtenir una mica de diners, i no cal parlar de màfies. Cal evitar que sigui més rendible enviar el nen a demanar en lloc de portar-lo a l’escola. Estem en contra de l’explotació infantil i moltes vegades la facilitem amb la nostra actitud “benintencionada”. També passa amb els “regals”, els bolis, llibretes, etc. que la majoria de les vegades queden abandonats al cap d’una estona. Molts dels simpàtics nens que us demanen amb un somriure irresistible un boli, no tenen cap situació de pobresa a casa. Per tant la millor actitud és actuar com ho fas a casa teva: potser a vegades dones un caramel o un regal a algun nen, però ho fas perquè vols i no perquè sigui “pobret”.

Pobresa
Nepal és un país pobre, però això no implica que la majoria de les famílies visquin en la pobresa, però sí que en general es viu molt més austerament. La majoria de sous a Nepal ronden els 100 o 150 dòlars al mes, tot i que normalment inclouen els àpats a la feina. Això els que tenen un sou. A Nepal es viu dia a dia i naturalment no hi ha ni seguretat social ni prestació d’atur, pel que els ingressos econòmics sempre pengen més d’un fil. La situació però anirà canviant. Ara surten les primeres generacions més ben formades acadèmicament, però veurem si el país és capaç de retenir-les. També hi ha una classe mitjana que puja amb prou força però que fa, com és habitual, que la diferència social augmenti.

ONGs i ajuda real
Si voleu ajudar de veritat, hi ha moltes organitzacions que treballen seriosament i que gestionaran bé el vostre donatiu, sigui a petita escala o en grans projectes, o podeu regalar material directament a les escoles, triant millor les que siguin públiques. Mireu de centrar-vos en projectes que facilitin l’accés a l’educació, ja que és el gran motor de futur, o que millorin l’accés a serveis mèdics.
Però una de les millors maneres d’ajudar Nepal és fent moure la roda de l’economia. Com a viatgers i turistes sou consumidors. Mireu de consumir el més local possible, pagueu correctament (recordeu allò que comentava del regateig) i mireu de diversificar al màxim.
Aquí la gent vol treballar, no que els donin almoina.

Nepal també pateix de moltes ONG benintencionades però inoperatives, on els ingressos serveixen només per pagar el sou dels seus treballadors o els bitllets en primera dels seus directius, altres són negocis que es disfressen d’associació benèfica o educativa per guanyar diners i tenir treballadors de franc, i altres són directament delictives. Un clar exemple és la gran problemàtica dels orfenats, on en alguns casos cap dels nens és orfe.

Un punt que també volia comentar és que a vegades ens queixem que ens veuen com un “dòlar” amb potes, però no ens adonem de l’ostentació de riquesa que fem amb el nostre material, la nostra manera de gastar i consumir, el nostre equipament llampant i caríssim, etc. Això també genera una sensació que als occidentals ens surten els diners de tot arreu i a vegades és difícil que entenguin que per a molts de vosaltres un viatge d’aquesta envergadura representa un gran esforç econòmic.

Petites coses

  • Tot i que el nivell de soroll a les nits no és especialment alt, tingueu en compte que no hi sol haver doble vidre a les finestres o que dormireu amb la finestra oberta. Si observeu que els gossos es passen el dia dormint, és perquè es passen la nit bordant. Si sou molt sensibles al soroll, porteu taps per les orelles.
  • Com en molts llocs d’Àsia, trobareu que no hi ha paper higiènic en bona part dels lavabos. En els allotjaments amb els quals treballem sempre n’hi ha i per als treks us propocionem alguns rotllos de paper.
  • En la gran majoria de casos no hi ha plat de dutxa, sinó que tot el bany fa de dutxa. Senzillament hi ha les aixetes i el sortidor a la paret. Cal tenir en compte que el terra queda doncs moll, però un s’acostuma a tot.
  • L’ús horari a Nepal és GMT+5,45. Això implica una diferència horària amb Europa de 3.45h a l’estiu i de 4.45h a l’hivern. És curiós però és així.
  • Al Nepal els vehicles circulen per l’esquerra, bé … hauríen de circular per l’esquerra. Pel que fa a les carreteres i el seu estat ja us l’hem explicat, no són autopistes encara que les anomenin “highways”. I pel que fa a la conducció no us preocupeu molt, de vegades un no sap molt bé com ho fan, però t’hi acabes acostumant.
  • El dia festiu setmanal és el dissabte. Només us afecta el fet que tanquen bancs i oficines.
  • El ritme de vida dels nepalesos es regeix amb la llum solar i solen aixecar-se sobre les 6 del matí i solen prendre un te i un esmorzar lleuger a l’aixecar-se. L’activitat escolar o laboral sol començar entre 9h i 10h i se sol menjar un dal-bhat cap a les 10h o les 11h. Es sopa (un altre dal-bhat) entre les 18h i les 20h i entre les 21h i 23h seria l’hora normal per anar a dormir.
  • L’horari turístic és diferent. Us aixecareu més o menys entre 7h i 8h. Penseu en menjar entre les 12h i 14h i no espereu a sopar més enllà de les 9h.
  • A vegades hi ha vagues generals convocades d’un dia per l’altre i que poden paralitzar molts serveis del país. Això pot aturar transport, tancar botigues, etc. És una situació que va a la baixa, però pot afectar alguns serveis turístics.

Els Treks

Nepal s’ha convertit en la meca del trek no sols per comptar amb el rerefons dels grans cims de l’Himàlaia, sinó també per la seva quantitat i diversitat de recorreguts. Més enllà dels treks de l’Everest i Annapurna, hi ha molts altres treks interessantíssims i potser fins i tot molt més rics.

Les rutes de trek a Nepal no es van crear per als turistes occidentals, segueixen els camins locals que han estat transitats durant centenars d’anys per vilatans, comerciants i pastors de iacs i que encara s’utilitzen ara per a la vida de cada dia. Nosaltres som un element més que ens hi hem afegit, però ni molt menys som el més important aquí.

Tots el treks són diferents. Uns destaquen per la seva proximitat a les altes muntanyes, altres per la bellesa del seu paisatge, altres per la variació en l’entorn a mesura que progressem, altres per la duresa del seu recorregut, altres pel seu interès cultural… però cap trek us hauria de deixar indiferents si viatgeu amb els ulls i el cor ben oberts.
Fer trek no és només caminar, no és només un repte físic, és un acostament a una realitat diferent i també a la realitat del nostre propi interior (més enllà de cap misticisme).

La ruta

Les etapes i les pernoctacions indicades en l’itinerari descrit en els nostres programes estan pensades per a unes condicions “normals” de meteorologia, seguretat en muntanya i mal d’altura, jornades adequades als portadors i un ritme normal de marxa, per a la majoria d’excursionistes, però no han de ser preses com una cosa inamovible. Es poden fer certes modificacions als itineraris i personalitzar-los abans de marxar i durant la ruta. El guia, juntament amb vosaltres, pot optar per escurçar o allargar la jornada i variar el punt de pernoctació per motius diversos, ja sigui perquè els lodges estan plens, el vostre estat físic, la previsió meteorològica, o qualsevol altra causa.

Però per a fer trek, primer cal arribar al punt d’inici, i això a vegades ja és una aventura en si mateixa. Heu d’estar preparats i ser flexibles amb el vostre programa. Situacions en les comunicacions que són un drama nacional a casa nostra, aquí poden ser força habituals, i a vegades els canvis de les condicions, cap a bé o cap a mal, es produeixen ràpidament. Una carretera pot quedar tallada de sobte per una esllavissada que impossibilita el pas del vostre jeep, o un vol es cancel·la repetidament per mal temps. No són situacions infreqüents però tampoc passen cada dia, i el vostre equip sempre trobarà una solució que us permeti seguir endavant amb la ruta, pel que no cal ni posar-se de mal humor ni començar a patir abans d’hora. Al contrari, de fet aquesta mena de situacions enriqueixen d’alguna manera encara més el vostre viatge.

I si les carreteres es poden veure afectades, passa el mateix amb els camins. Fora dels treks de l’Everest o dels Annapurnes on el camí és com una “autopista”, hi ha altres treks en què podem trobar passatges una mica més compromesos. Hi ha treks que realment no són aptes per a tothom. Cal tenir en compte que en els recorreguts estrella els treks són la principal font econòmica, per tant els camins es mantenen en bon estat a mida de la comoditat dels excursionistes occidentals en certa manera. Però en treks a zones menys freqüentades els treks són senzillament un complement a l’economia local, però no la seva font més important. I per tant mentre s’hi pugui passar ja està bé, encara que impliqui un cert risc.
En aquest sentit, fer trek al Nepal és també una enorme cura d’humilitat. Experts alpinistes perfectament equipats som força més “patosos” que els locals amb xancletes, fins i tot quan carreguen 40kg a l’esquena. Bé, ells han caminat tota la seva vida per terrenys similars, nosaltres ho fem sobre voreres pavimentades la major part del temps.

Normalment les primeres etapes dels treks més remots són les etapes més exigents, ja que transiten per valls estretes i els rius baixen amb molta força carregats de tota l’aigua que s’incorpora a cada cascada i riu de més amunt. No és poc freqüent haver-se de descalçar per creuar una rierada que creua la ruta, o haver de saltar de pedra en pedra. Fins i tot per alguns treks no és mala idea començar les primeres etapes amb calçat obert que es pugui mullar. A mesura que la ruta va ascendint implica que hi ha menys aigua i que per tant l’afectació sobre els camins és menor.

Nota a part mereixen tres punts que diferencien els treks al Nepal. Per una banda els ponts penjats que trobareu per tot arreu i que ajuden a superar barrancs i rius. Són fiables i la majoria solen estar en bon estat. Com passa amb els camins, les zones de l’Everest i l’Annapurna compten amb ponts en bon estat i molt més nous que no altres on els ponts ja porten una llarga vida.
L’altre punt a destacar són “les escales” o “els graons” que trobarem a les parts més pendents del recorregut. Fetes amb pedres en la major part dels casos, n’hi ha de molt ben fetes i d’altres que van ensorrant-se de mica en mica. Son un gran ajut per mantenir el terreny, però també n’hi ha que són inacabables i força dures físicament.
Penseu també que compartiu ruta amb mules i iacs. Com és normal van a la seva i si bé coneixen bé la seva pròpia mida, no tindran en compte que porten càrrega als costats quan passin al vostre costat. Deixeu-los pas i no us poseu mai per la banda on hi hagi precipici o caiguda.

Un darrer punt a tenir en compte són les carreteres de nova construcció. Nepal està evolucionant i canviant. Al seu ritme i amb sistemes rudimentaris, però a pas ferm. S’estan obrint carreteres a bona part de les valls que entren a les zones de trek i cal dir que és una lluita titànica tenint en compte l’orografia, els rius i els monsons.
Si ja fa molts anys es va fer la del Kali Gandaki, ara les més importants són la del Circuit de l’Annapurna (ja pràcticament acabada) i la del Manaslu. És una qüestió difícil de valorar, però està clar que està canviant el panorama. De moment molta gent ja evita les primeres etapes i escullen anar en jeep i estalviar-se dos o tres dies de trek. En certa manera és una pena, ja que es perden bona part de la diversitat cultural i de paisatge i els diners queden més concentrats en mans de pocs que no pas distribuïts per la vall. Però és així i veurem en un cert temps com bona part dels treks comencen a alçades de 2000m o 3000m. S’estalviaran jornades però s’hi haurà de sumar el cost dels jeeps. Però mentre això no arribi, les primeres etapes d’algunes rutes es comparteixen amb excavadores i altra maquinària, fang i passos provisionals, fent aquestes etapes una mica més… distretes.

Permisos

Per fer trek al Nepal sempre és necessària la targeta TIMS (Tourist Information Management System), un carnet que us permet fer el trek que es detalla en ell. Després s’ha d’obtenir també l’entrada al Parc Nacional que correspongui i en molts casos l’accés de la zona restringida. Alguns són fàcils de tramitar, altres, com els de zona restringida, comporten força paperassa. Tots aquests papers i permisos s’han de dur sempre a sobre (normalment ho fa el guia) per mostrar i segellar en els controls que anireu trobant al llarg de l’itinerari. No oblideu les fotos carnet, encara que normalment les traiem de la còpia del passaport que ens enviareu prèviament a l’agència. Així que ja veieu que tot i que encara no heu posat un peu a la muntanya ja haureu invertit una bona quantitat de diners. Penseu que el turisme és la principal indústria de Nepal i els treks són el seu màxim exponent, així que a vegades ens preocupem de com ajudar a aquest país, però en realitat només venint-hi, entre les taxes i el moviment econòmic que genereu, és la millor ajuda que podeu oferir.

Meteorologia

Tot i que la puntualitat en el canvi d’estacions és cosa del passat i cada cop és més difícil preveure el temps, per a nosaltres la primavera és la millor època per fer trek a Nepal. També ho és la tardor però cal tenir en compte que l’octubre està tot molt massificat.

Com ja he dit abans, es pot fer trek al monsó, i té un plus d’aventura autèntica sobretot pel que fa a l’estat dels camins i de l’aproximació. Però naturalment la presència de núvols us taparà moltes muntanyes tot i que els cels, i les fotos, agafen una dimensió dramàtica espectacular. Les pluges solen respectar els matins, però a migdia o tarda ja és normal que comenci a ploure.
L’hivern està prou bé, però a part del fred, el dia és més curt i cal tenir-ho en compte.
Tots els treks a Nepal es desenvolupen en zona de muntanya per raons òbvies. Cal sempre tenir present que situacions de mal temps varien molt les condicions del mateix i no és el mateix fer un trek amb sol cada dia que sota la pluja durant força jornades. Com passa a tot arreu les condicions meteorològiques a alta muntanya poden canviar molt ràpidament. Però amb sol o amb pluja, gaudiu al màxim de l’experiència que teniu per davant perquè s’ho val.
Els treks solen començar a baixa altura i les primeres etapes poden ser caloroses i molt humides, però a mesura que guanyem alçada va refrescant. Per sobre dels 4000m o 4500m les nits són molt fredes i posaran a prova el vostre sac de dormir encara que estigueu a l’interior del lodge.

En l’àmbit climàtic, els efectes de l’esclafament són força devastadors i evidents aquí a l’Himàlaia. Grans geleres estan en regressió a marxes forçades. Per exemple la gelera del Khumbu (Everest) s’ha reduït a un 84% de la seva mida durant el període entre 2009 a 2015. O per exemple el llac Imja Tso, que està creixent ràpidament per la fosa de la seva gelera i s’està monitorant pel perill de desbordament.

Allotjament

Bona part dels treks de Nepal compten amb una xarxa de “lodges” també anomenats “bhatis”, “tea-houses”, o “guest-houses”, és a dir, més o menys el que entenem com a refugis. Són cases que acullen els excursionistes donant-los allotjament i menjar. Solen ser negocis familiars, sobretot si es troben en una població, que s’han anat ampliant progressivament. D’altres tenen l’origen en assentaments temporals pels pastors de iacs o pels comerciants que transitaven o transiten la ruta i solen també pertànyer a alguna família d’algun poble de més avall, i altres són simplement edificis creats directament com a lodge i portats per treballadors contractats pels propietaris. Els lodges petits que pertanyen a una família no difereixen gaire o gens de l’allotjament en una casa particular, el que anomenem en anglès “homestay”.

Són edificis molt variables depenent la zona on ens trobem, amb qualitats diverses, més grans o petits, molt bàsics o quasi luxosos, però al final tots acaben seguint un patró similar. La majoria d’ells solen comptar amb una sèrie d’habitacions dobles en general, però també, menys freqüentment, triples o de grup. La gran majoria són prou amples o, en qualsevol cas, menys estretes del que un pot pensar, i prou confortables, encara que bàsiques. Els envans que les separen poden ser de fusta més o menys prima. Els llits compten amb matalàs que normalment serà d’espuma, però també poden ser de llana i força durs, i estan coberts amb una tela, que no és pròpiament el llençol. Hi sol haver mantes. Naturalment ni les mantes ni les teles es renten a cada canvi d’hoste, però solen estar acceptablement netes. Si no porteu sac perquè és un trek curt o un trek que no té gaire alçada us pot ser convenient portar un sac finet de seda o cotó.

Disposen de vàter compartit dins o fora de l’edifici, i sorprenentment s’estan començant a fer lodges amb bany privat en algunes habitacions. Curiosament un tema a part és la pica d’aigua on rentar-se. N’hi haurà alguna en algun lloc, dins o fora de l’edifici, i potser haureu de preguntar on para. En casos més extrems l’aigua per rentar-se pot ser simplement una aixeta perduda en algun lloc.

En gairebé tots els “lodges” hi ha la possibilitat de dutxar-se, sigui amb dutxa occidental, o amb dutxa nepalesa (o també podríem dir japonesa) amb el clàssic sistema del cubell d’aigua calenta (o freda). Per escalfar l’aigua poden disposar d’un petit escalfador a gas si poden portar bombones fàcilment, o senzillament faran aigua calenta sigui amb foc o amb ajuda d’un forn solar. És un servei que es paga a preus variables que poden arribar a 400NPR o 500NPR. Si feu trek fora de temporada i sou només un o dos, a vegades no us el cobraran si teniu sort. Les dutxes d’aigua freda, o gelada, son de franc.

La part comuna del lodge és un menjador. En les zones a partir de certa alçada on ja comença a fer fred és l’única estança que compta amb estufa per escalfar, que cremarà llenya o bostes seques de iac o vaca. Segur que haureu vist una espècie de pans plans de color marrò enganxats a les parets o pel terra tot secant-se, doncs són això. L’altra part calenta de la casa és la cuina. A partir de 4000m més o menys les habitacions solen ser gèlides.

Solen disposar de corrent elèctric, que de vegades arriba directament de línia, el que permet la càrrega fàcil de bateries, mentre que altres només disposen de bateries carregades amb plaques solars o petites plantes hidroelèctriques locals, de manera que la possibilitat de recàrrega serà molt més limitada, sobretot si hi ha molta gent pretenent carregar bateries. Normalment els endolls es troben al menjador, i se sol cobrar, encara que no sempre, i els preus poden ser per càrrega o per hora, i poden arribar als 300NPR, però també és molt variable. Altres lodges, els menys, disposen d’endolls a les habitacions i per tant no es paga la llum, però pot ser que només hi hagi corrent en aquest circuit durant determinades hores del dia i no les 24 hores.

Els lodges no es reserven amb anterioritat al trek. Tot i que, fora d’octubre, no sol haver-hi problemes d’allotjament normalment el guia s’encarrega de fer un truc a l’allotjament on vol anar el mateix dia o el dia abans si té la sort de poder connectar amb el lodge, ja que a vegades les comunicacions telefòniques poden ser intermitents.
Tot i que com a agència no marquem els lodges als nostres guies, ja que és competència seva, sí que descartem aquells que no reuneixen les condicions per als clients o que no són respectuosos amb els guies i portadors.

Menjar al trek

El menjar sol ser bo i amb força varietat, encara que si sou un grup, s’hauria d’intentar demanar el mateix en la mesura del possible, estalviant així combustible i logística. Heu de pensar que tot el que veureu en els lodges puja sobre l’esquena de milers de portadors o, les menys vegades, de iacs, mules … o cabres!
No falta el dal-bhat, del que normalment es pot repetir tant com es vulgui, per això sol ser una mica més car. També hi trobareu arròs fregit, chow-mien (literalment fideus fregits” en xinès), sopes, pasta, ous, diferents tipus de pans asiàtics com el chapati o el pa tibetà, rotllos de primavera… Tots els plats en diferents versions de “amb verdura”, “amb ous”, “amb carn”, etc. i fins i tot pizzes i mo-mos.
Per esmorzar hi ha diferents opcions, principalment els chapatis, el pa tibetà o els pancakes, que poden ser amb truita, melmelada o mel. També hi podeu trobar a vegades truita o ous ferrats o durs, sopes de fideus (instantànies) o torrades. I segurament hi haurà també dal-bhat, encara que això sol estar per als guies i portadors.

No us sorprengueu quan trobeu una “German Bakery” a mig trek. N’hi ha força, especialment a la zona de l’Annapurna, i els croissants i pastes que fan, moltes amb xocolata, us crearan addicció tot i que no són ben bé com els que trobareu a Viena.

Quant a la beguda, intenteu en la mesura del possible no consumir en cap moment aigua embotellada. El transport diari d’ampolles de plàstic per a milers de trekkers implica un impacte mediambiental de gran magnitud. Sorprèn veure com massa occidentals encara no estan prou sensibilitzats cap a aquest problema (però després donen lliçons de responsabilitat ambiental).
Hi ha diverses opcions, d’una banda es pot demanar aigua bullida, tot i que en alçada l’aigua bull per sota dels 100ºC és una opció bastant segura, i per una altra teniu diferents mitjans per purificar: pastilles o gotes de iode o clor, llums ultraviolats, filtres, … Teniu un apartat específic a continuació.
En els lodges podeu prendre te. Si sou un grup, podeu demanar un termo sencer, ja que us sortirà molt més econòmic.
Trobareu cervesa que pot arribar a ser bastant cara, però sobretot penseu en l’esforç que requereix fer arribar segons quin tipus de mercaderia i l’impacte que generen els milers d’ampolles buides, que en teoria haurien de baixar de nou a Kathmandu però que en la majoria dels casos acaba en algun forat gran més o menys amagat a prop del lodge.
Si parlem d’alcohol, intenteu provar el Chang, la “cervesa” casolana local, si tenen i us la volen servir, o el “raksi”, que de forma genèrica abasta tota mena d’aiguardent casolà, normalment fets aquí de mill, arròs, blat de moro, etc.

Podeu trobar xocolatines tipus “mars” o similars, potser alguns fruits secs, etc. poseu els embolcalls en una bossa destinada a aquest ús i porteu-la de tornada a Kathmandu.

Potabilització de l'aigua

Beure aigua directament d’un riu, una font o de l’aixeta no és massa recomanable, encara que tampoc agafareu cap cosa greu tan fàcilment No hi ha patògens a cada gota d’aigua.
Trobareu ampolles d’aigua embotellada a tot arreu però us demanem que no en feu servir. Les ampolles de plàstic són un greu problema mediambiental al Nepal i a les zones de muntanya tot el que puja hauria de ser baixat, però rarament és així. Hi ha opcions més netes i respectuoses amb el medi ambient que passen per la purificació de l’aigua:

  • Les pastilles o gotes de iode o clor (o iode + clor) són pràctiques, barates, no ocupen espai ni pesen i funcionen bé, tot i que cal esperar uns 30 minuts abans de beure i deixen gust a l’aigua. En podeu trobar fàcilment a farmàcies al Nepal.
  • Els llums d’ultraviolats són segurs, actuen immediatament i no deixen cap gust a l’aigua. No obstant això necessiten una cantimplora amb la boca ampla (s’ha d’introduir el llum a dins) i funcionen amb piles, encara que gasten poc. No són barates però, si s’utilitzen sovint, són ideals. Per a mi la millor opció si les utilitzeu amb freqüència.
  • Hi ha altres sistemes però creiem que no són tan pràctics, ja que ocupen més, pesen i tenen una enginyeria una mica complicada. Però tot va a gustos personals, trieu el sistema que més us convingui.

Us recomanem que no us obsessioneu amb el tema, cap sistema és 100% eficaç. L’aigua de l’Himàlaia no està molt més contaminada que la que es troba a les muntanyes del nostre entorn, però el nostre organisme no està habituat als elements que pot contenir, i per descomptat no hi ha amebes en cada glop d’aigua ni de bon tros. Tenir un problema greu és realment difícil, però tampoc impossible, és clar.

L'equip humà

En els treks hi ha una sèrie d’equip humà que pot o no intervenir.
El format bàsic inclou guia i portadors. Per a grups més nombrosos s’hi afegeix un ajudant de guia i en casos excepcionals hi ha el “tour leader”. Per a excursionistes en solitari es pot optar per un guia-portador. Com a agència no oferim serveis de trek només amb portador i sense guia.
Sobre els seus rols sempre hi ha certa confusió i bastants malentesos que tractem d’explicar-vos aquí.

• Portadors: Carreguen sobre les seves esquenes el vostre equip voluminós. Solen ser locals de la zona del trek, encara que algunes vegades els portem des de Kathmandu o Pokhara per si hi hagués problemes en trobar portadors disponibles o per treballar amb gent de més confiança. Normalment parlen molt poc anglès, coneixen els camins, però no tenen coneixements de com tractar amb el client o què fer en cas de problemes. Són persones, no màquines, i es cansen com nosaltres. En la nostra agència el límit de càrrega són 10kg per persona (i penalitzem econòmicament un excés evident de la mateixa). Tot i anar carregats caminen molt més segurs que nosaltres. Tot l’equip d’un trek són treballadors i mereixen el màxim respecte per part nostra, especialment els portadors. A vegades hi ha clients que volen fer etapes més llargues sense pensar que hi ha algú que està carregant el seu material pesant.

• Assistent de guia (Sherpa): Amb un nivell d’anglès elemental, ajuden al guia en el seu treball, en el nostre cas per a grups de més de 6 senderistes, controlant els components o avançant-se per reservar allotjament. Solen ser futurs guies i alguns també han estat portadors. Encara que se’ls denomini Sherpa, no tenen per què ser d’aquesta ètnia.

• Guia-portador (Guide-cum-porter): Normalment per a senderistes individuals que poden carregar part del seu equip i que estiguin acostumats a moure’s per l’alta muntanya sol haver-hi aquesta figura intermèdia que carrega part de l’equipatge de l’excursionista. Els seus coneixements d’anglès solen ser elementals i no es pot esperar una gran comunicació o extenses explicacions sobre l’entorn. Hi ha guies que també ho fan si treballen per a un client individual, però no tots.

• Guia de muntanya (Sirdar): Tenen titulació específica i un nivell d’anglès acceptable i suficient per comunicar-se amb el client. Coneixen les situacions de risc i les accions de seguretat que cal prendre en cas de necessitat. Saben tractar amb el client al mateix temps que dirigeixen a la resta de l’equip. No només és el responsable de portar-vos per la ruta més adequada, sinó també del vostre comfort durant el trek i en els lodges. Estarà pendent de la vostra evolució durant la ruta. Hi ha molta diferència entre un bon guia i un “guia no tan bo”, de manera que gran part del nostre treball com agència és assegurar-nos poder treballar amb els que ens ofereixen garanties de professionalitat, competitivitat i en els quals puguem confiar plenament.
Els guies amb coneixements d’algun idioma més enllà de l’anglès tenen tarifes que poden triplicar la tarifa estàndard.

• Tour líder: És com un grau superior de guia. La seva funció primordial és tractar amb el client i sol incorporar-se per a grups ja una mica nombrosos. Moltes agències impliquen algú del país d’origen que acompanya al grup. Té bons coneixements de les diferents zones i un nivell d’anglès bo per poder comunicar-se plenament. S’encarrega que el client obtingui l’acordat i vigila pel seu benestar, al mateix temps que s’assegura que tota la feina és correcte. És la persona de l’equip que passa més temps amb el client.

Les persones que configuren l’equip d’un trek són treballadors. Tot i que estan disponibles les 24 hores del dia per a qualsevol problema, que tingueu també se’ls ha de respectar els seus moments de descans, on tenen tot el dret de “desconnectar” una mica dels seus clients i gaudir de la companyia d’altres guies, portadors i propietaris o treballadors del lodge. Pel mateix motiu us atendran durant els vostres àpats però menjaran després amb l’equip.

Què portar

Per fer un trek cal tenir en compte en portar 3 tipus de bosses o motxilles diferents:

  • D’una banda la que deixareu a l’hotel amb roba neta i tot el que no necessiteu durant el trek i sol ser la que utilitzeu per al viatge en general (o no). Pot ser una simple bossa de plàstic resistent i pot servir per a més d’una persona.
  • Una petita motxilla “de dia” amb allò que vulgueu tenir a mà durant la marxa: la càmera, bateria de recanvi, una mica de roba d’abrigar, ponxo o jaqueta per la pluja, protector solar, ulleres de sol, gorra, aigua, etc.
  • I finalment una bossa tova (no maleta rígida) per al portador on posareu allò que no necessiteu durant el dia de marxa i que trobareu al lodge quan arribeu: el sac de dormir, jaqueta de plomes, roba de muda, necesser, etc. Penseu que no podreu accedir al contingut d’aquesta bossa fins a l’arribada al lodge, ja que per una banda els portadors s’arreglaran la seva càrrega amb cordes i no és qüestió d’anar fent i desfent, i per altra moltes vegades no caminen al vostre costat o pot ser que ni tan sols facin la mateixa ruta. No cal que siguin súper-bosses, de vegades una simple bossa industrial funciona perfectament i si no en disposeu, us la podem facilitar.

Els treks solen començar a baixa altura i les primeres etapes poden ser xafogoses, recordeu que esteu en un país subtropical i que fins a 4500m d’alçada encara tenim bosc. Però naturalment a mesura que guanyem alçada va refrescant i per sobre dels 4000m les nits ja són molt fredes i ratllant els 5000m són gèlides i posaran a prova el vostre sac de dormir encara que estigueu a l’interior del lodge.

La quantitat i qualitat de roba que porteu dependrà molt del trek, de la durada, la temporada i la vostra sensibilitat al calor i al fred. Cada persona és un món. Naturalment hauríeu de tractar de reduir el volum i pes de la motxilla. Estem a muntanya i no podem pretendre estrenar roba neta cada dia. Hi sol haver la possibilitat de rentar roba en algun dia de descans si fa bon temps, però no sempre és possible. Si compteu amb portadors, no li hauríeu de passar més de 10 kg de càrrega que, amb la d’un altre company i les seves coses ja s’acostarà als 25kg o 30kg que en teoria haurien de carregar com a màxim. Sembla mentida la quantitat de coses prescindibles que arribem a carregar!

El millor i més habitual és vestir per capes: samarreta de màniga curta fina, samarreta de màniga llarga o similar, jersei “softcell” (polar), jaqueta de plomes (o similar), jaqueta impermeable. Amb totes les variacions possibles o capes afegides, és clar.
Una de les màximes a l’hora de fer la bossa hauria de ser que cada peça tingui el màxim d’usos possibles.
Pel que fa a samarretes recomanem les fines de llana merino, ja que no agafen olor i es poden portar durant molts dies seguits abans que els nostres companys es vegin obligats a caminar a deu metres de nosaltres, alhora que estan fetes amb un material natural i més respectuós amb el medi ambient, la llana, que no pas les sintètiques, que a més agafen mala olor ràpidament. Amb tres o quatre samarretes merino podeu fer un trek de més de dues setmanes sense problema. Però tampoc són imprescindibles.
A partir d’aquí, una samarreta de màniga llarga (també pot ser de merino amb un gramatge més alt) o un polar fi, i tenir un altre més gruixut per al fred, etc.
Una jaqueta de plomes us anirà molt bé, ja que pesa i ocupa poc en relació a la seva capacitat d’abric, però tampoc cal portar un equip pensat per pujar al cim de l’Everest, encara que com hem dit, a partir de 4000 metres d’altura pot fer molt fred, especialment quan es fa fosc. En realitat portar el plomes al menjador del lodge tampoc és gens estrany, ja que per molta estufa que hi hagi les finestres són les que són.

És probable que plogui o nevi en algun moment durant el trek. Tenint en compte que sol haver-hi humitat, que la temperatura no serà molt freda a bona part del recorregut i que aneu caminant, us recomanem un “poncho”, ja que també cobreix bé la motxilla i permet una millor circulació d’aire. L’opció d’un paraigua gran també és bona. Tant una cosa com l’altre ho trobareu bé de preu a Kathmandu, Pokhara o fins i tot en el recorregut. Les fundes de pluja per a les motxilles van millor per la pols que per la pluja, ja que l’aigua s’escola per l’esquena i penetra a la motxilla per allà.

El calçat és l’element més important del trek. Estrenar un calçat en un trek de molts dies no és una bona idea. Portar tiretes o “compeeds” sempre va bé per si de cas. Molts treks es poden fer perfectament amb unes esportives de muntanya, però dependrà del recorregut, època, i la vostra preferència. No necessàriament han de ser de goretex, per una banda us pot protegir si heu de tocar una mica d’aigua o neu, però d’altra s’assecarà més lentament si es mulla molt.
Un segon calçat lleuger per canviar-vos en arribar al lodge va bé. Per una banda permetrà que s’assequi el calçat principal si s’ha mullat o perque es ventili, d’altra banda us servirà de calçat d’emergència si teniu algun problema amb el calçat principal o per caminar durant les jornades a baixa altitud. De fet les primeres etapes de molts treks es podrien fer amb calçat obert, tipus sandàlia. Demostrareu estar al nivell dels locals quan sigueu capaços/es de fer tot un trek de setmanes amb… sandàlies!
Recordeu que els mitjons són una part molt important a l’hora de protegir o provocar unes ampolles. Són també la peça de roba més susceptible d’agafar mala olor, per això penseu que en bona part de les etapes uns mitjons fins seran més que suficients, i que els podeu eliminar a la vostra bossa personal de “coses-per-tirar-després-del-trek” a mesura que són insalvables. Només us caldran mitjons una mica més gruixuts si pugeu per sobre els 4500m o 5000m.
Si teniu certa mania o no us agrada caminar descalços, unes xancletes us poden ser força útils per a la dutxa, però no són imprescindibles.

Els paraneus no solen ser necessaris. En general no hi haurà neu o no serà prou fonda com per fer-los necessaris, i si hi ha presència de neu, serà en una o dues etapes. De tota manera alguns troben útils uns paraneus d’aquests petits, més per les pedretes o la pols que no pas per la neu.

Pel que fa als pantalons, els típics en els quals els camals es poden treure són bastant pràctics, però tampoc imprescindibles. Portar un parell de pantalons d’estiu i unes malles per posar a sota per a les etapes en altura si camineu per sobre dels 4000m o 4500m són una molt bona opció, però també podeu portar uns pantalons una mica més d’hivern i/o uns pantalons impermeables. Depèn una mica de l’època i sobretot si heu de fer més o menys etapes per sobre els 4000m.
Si fa uns anys portar malles era bastant “inadequat” i xocava bastant als locals, avui en dia no és massa problema, però millor si procureu que la samarreta o el jersei siguin una mica llargs. A més es poden utilitzar com a “pijama”, de manera que porteu una peça que té diversos usos i aquesta sempre és una bona política per reduir pes.

Si feu un trek que tingui certa alçada és millor portar sac de dormir. Penseu que les nits per sobre els 4500m solen ser gèlides, però en general només són dues, tres o quatre nits en total, pel que potser no cal portar un súper-sac que pot ser excessiu la resta d’etapes, i dormir ben abrigat amb roba i la jaqueta de plomes aquestes poques nits, potser fins i tot demanant un reforç de mantes si n’hi ha. Però és també un tema molt personal.
Si feu un trek curtet a poca alçada, potser un simple sac de roba, de seda o cotó, pot ser suficient amb les mantes del lodge.

Molta gent pregunta si cal portar bastons o no i, com tot, és una qüestió molt personal. Com sempre impera la lògica del que normalment feu a les excursions a casa vostra. Si normalment els utilitzeu, us sentiu còmodes i els feu anar bé, endavant. Si en general no els porteu mai, doncs tampoc caldrà que els porteu aquí.

Un fulard gran i lleuger us pot ser útil per protegir-vos del sol intens i és una peça de múltiples usos, com per exemple en cas que aneu amb malles però voleu entrar en un temple o anar un poc més “correctes”, o si teniu de sobte una “necessitat inajornable” i no hi ha cap arbre, roca o lloc on amagar-se una mica de les mirades inoportunes, o per posar sobre el llit si heu anat a parar a un lloc realment molt… “bàsic”, o per qualsevol altra situació. Pot ser força útil.

Us adjuntem aquí una llista bàsica general, però adeqüeu-la als vostres gustos i necessitats i al trek que fareu, afegint o traient coses.

motxilla de dia, la que porteu vosaltres
motxilla o bossa per als portadors
samarreta/es màniga curta
samarreta/es màniga llarga
polar o similar
jaqueta de plomes o similar
jaqueta impermeable
capelina, “ponxo” o paraigües
pantalons fins, llargs/curts
pantalons d’abric o sobrepantalons
malles (també són útils per a dormir)
mitjons fins/gruixuts
roba interior confortable
pijama o roba per a dormir (a vegades una muda)
banyador
calçat per caminar
calçat per al lodge i/o de recanvi
xancletes
tovallola de dutxa
tovallola petita
frontal o llanterna (+piles)
farmaciola bàsica
necesser i sabó dutxa
cantimplora o recipient per aigua
sistema de purificació d’aigua
sabó per a rentar roba
navalla
ulleres de sol de protecció 3 o 4
crema protectora solar alta
protector labial
“buff” o similar
gorra i/o similar
guants fins i/o gruixuts
fulard
sac de dormir (es pot llogar)
bateries de recanvi
carregadors i/o “powerbank” per carregar altres aparells
bastons de caminar
paraneus

Assegurança de rescat

La muntanya és sempre imprevisible i més quan ens movem a gran altitud. No es tracta que hi hagi grans dificultats tècniques o perills, però una simple torçada de turmell o una ensopegada amb un mal aterratge poden obligar-nos a renunciar al nostre itinerari. També el mal d’altura si no és detectat a temps, pot tenir conseqüències greus.

Al Nepal les distàncies són llargues i els treks se situen en zones remotes i aïllades, de manera que en la majoria treks un rescat per via terrestre pot ser llarg, penós i fins i tot pot fer perillar la vida del pacient si el problema és greu. És per aquest motiu que en la majoria dels nostres treks considerem obligatori que disposeu d’una assegurança que us cobreixi rescat en helicòpter a alta muntanya al Nepal. Si sou d’una federació de muntanya, normalment ho cobreix, però millor assegureu-vos d’aquest punt abans del viatge. En el cas de la FEEC/FEDME heu de tenir la modalitat “D”. Us demanarem la còpia del carnet o l’assegurança abans del viatge.
També algunes companyies d’assegurances tenen pòlisses d’assistència mèdica per a viatgers a la qual es pot afegir un suplement que inclogui muntanyisme, trek, i altres activitats d’aventura, amb un preu final raonable.

Com a opció, i encara que no ens agradi, podeu renunciar a fer un trek amb aquest tipus d’assegurança signant un document de descàrrega de responsabilitats que ens podeu demanar, però realment no us ho recomanem.

Mal d'altura

El conegut com a “mal d’altura” hauria de ser unes de les preocupacions (mai una obsessió) de tota persona que vagi a fer un trek per sobre dels 3500m o 4000m. Però amb una informació bàsica, estar una mica atent als símptomes i respectant les recomanacions, no ha de ser cap problema.
Molta gent que nota que li costa respirar es pensa que pateix mal d’altura. No. Que ens costi respirar a aquesta altitud és normal, ja que en l’aire hi ha menys oxigen, però no és el mal d’altura en si. Per contra, augmentar el ritme de la respiració és una adaptació del nostre cos i ens ajuda en certa manera a evitar patir mal d’altura.

Cada any mor gent per mal d’altura durant algun trek i són unes morts absurdes, perquè els símptomes avisen amb temps. En general les etapes dels treks estan pensades per anar guanyant alçada gradualment. Hi ha zones en les quals podríem avançar molt més pel que fa a hores de camí, però el que marca la durada d’una etapa és la variació en altura, i es considera com a valor de referència no dormir persobre dels 400m o 500m de la nit anterior aproximadament. La susceptibilitat és diferent per a cada persona i fins i tot pot variar en la mateixa persona d’un trek a un altre. Cada augment en altitud implica una adaptació, estar aclimatat a 4000m no implica que estarem bé als 4500m.
Els consells que donem aquí no són per evitar que patiu mal d’altura, això de vegades no es pot evitar, però sí que haurien de servir per evitar que tingueu cap contratemps greu per mal d’altura.

Sense entrar en detalls científics, el mal d’altura es produeix pel vessament de fluids dins del nostre cos. Quan aquest es produeix però seguim ascendint arribarà a ser greu, produint un edema, generalment cerebral o pulmonar, que si no és tractat urgentment, acabarà provocant la mort.
Us prevenim també que en general tothom tendeix a menysprear els primers símptomes, sigui de cara a un mateix o de cara als companys. Si creiem que tenim els símptomes sempre hem de pensar que són de mal d’altura, és millor equivocar-se en això que no lamentar-ho més tard. La gran majoria de problemes fatals es donen en grups, on per no avisar o perquè el grup no vol perdre un dia (sembla mentida però passa), el malalt arriba a un punt de no retorn. És per això que en els nostres treks intentem sempre tenir un dia de descans que ens serveixi de marge de seguretat i que a més ens serveixi per millorar la nostra aclimatació en alçada.

Quan notem els primers símptomes vol dir que el nostre cos no s’ha adaptat bé a l’altura en la qual estem. No passa res. En principi, si ens quedem un dia on ens trobem serà suficient per aclimatar i podrem continuar. Però si seguim trobant-nos realment molt malament o no millorem, i sobretot si empitjorem, hem de baixar ràpidament cap a una cota inferior. L’opció és baixar fins al punt on el pacient es trobava bé i quedar-s’hi una jornada, després de la qual cosa es pot seguir la ruta prevista. Ja veieu que en realitat és senzill. Però molta gent té el seu calendari i el posa per sobre la seva vida o la dels companys, i creieu-me que he vist casos absurds i greus. No ens cansarem de repetir que val la pena tenir dos dies de marge a Kathmandu per si de cas.

Els primers símptomes típics són: mal de cap, nàusea, desgana i cansament. Com veieu poden no estar relacionats necessàriament amb el mal d’altura, però si algú en té, ja ha d’estar alerta i sobretot alertar els seus companys. I això és important, ja que més endavant podem ser incapaços d’adonar-nos compte del nostre estat i fins i tot negar-ho, de manera que els nostres companys poden salvar-nos la vida si estan avisats. La situació començarà a ser greu quan els símptomes empitjorin, siguin persistents, si vomitem, etc.
Podem estar segurs que algú pateix mal d’altura greument si observem un d’aquests punts:

  • Mostra evidents faltes de coordinació, com ser incapaç de caminar en una línia recta imaginària.
  • Manté una respiració accelerada, de profund cansament, després de 10 minuts d’estar en repòs (encara que un arribi esbufegant al lodge, si està bé la respiració es normalitza en menys temps).

En aquests casos cal baixar tan ràpidament com es pugui, sigui l’hora que sigui, ja que la persona pot estar a unes hores de caure inconscient.
No us obsessioneu. Només cal estar una mica atent amb vosaltres mateixos i els vostres companys.

Sangoneres

Els occidentals tenim certa obsessió amb el tema de les sangoneres i hi ha molts equívocs sobre això. Diguem que la sangonera és “l’enfant terrible”, però no passa de ser una molèstia. Les sangoneres no transmeten cap malaltia en si i no deixen res dins si les traiem manualment, sent aquest un dels equívocs més estesos, però en fer una mica de ferida, que sol ser petita, aquesta sí que es pot infectar lleument, com qualsevol altra, o produir certa coïssor com una picada de mosquit normal.

Les sangoneres són més freqüents en l’època de pluges, al juliol i a l’agost, amb molta diferència respecte d’altres èpoques, on és difícil trobar-les.
Hi ha diferents tipus i mides i solen trobar-se sobretot a terra entre la vegetació, en alguns tolls d’aigua, etc. En zones molt transitades no sol haver-hi i en les poblacions tampoc n’hi ha massa. Quan passem per un camí estret en una zona rural o forestal i freguem les plantes, és possible que ens enxampin, o en els vorals de les pistes o carreters quan parem a fer una foto. La velocitat amb què caminem sol influenciar en la facilitat o dificultat amb la qual es poden adherir al nostre cos.

La majoria de les vegades no serem conscients que n’hem tingut, ja que pugen, xuclen una mica de sang augmentant el seu volum, i es desprenen. Però com que utilitzen una saliva anticoagulant (i anestèsica) la sang segueix fluint, i això serà el que veurem o notarem, que la nostra roba està vermella. En realitat aquest és l’únic punt realment inconvenient de les sangoneres, ja que de vegades la sang segueix fluint fins i tot l’endemà … o més.
La zona més freqüent seran els turmells i les cames i entren fàcilment a les botes, per la qual cosa és interessant controlar-les en el lodge si hem tingut alguna sangonera durant la jornada.

Si les agafem infraganti, no cal patir, el més fàcil és treure-les passant el tall d’una navalla entre la pell i la sangonera, o amb l’ungla directament, i llestos. Apropar una flama també funciona. La sal i altres sistemes, com olis, etc. poden ser útils però no imprescindibles. El repel·lent d’insectes fa que sigui més difícil que pugin, però no impossible, encara que és una precaució fàcil d’aplicar. Un truc que sembla curiós és agafar crema hidratant, barrejar-la amb sal abundant i aplicar-la a la pell. De vegades els locals porten un saquet de sal mullat i l’apliquen perquè la sangonera es deixi anar.

Per l'esquerra

Tot i que Nepal és majoritàriament hinduista, a les zones de muntanya el budisme guanya força i això vol dir que cada día ens trobarem amb moltes “estupes” (en tibetà chortens), manis (murs o monticles de pedres gravats amb mantres), galeries de molinets d’oració i altres elements religiosos del budisme.
Quan ens trobem un d’aquests monuments sempre cal tractar de passar per l’esquerra del monument, deixant-lo a la nostra dreta, com si estiguéssim fent la circumval·lació en el sentit de les agulles del rellotge.
Normalment veureu que hi ha caminet per fer-ho, però si no n’hi ha, tampoc cal escalar muntanyes per evitar passar per la dreta, no és tan greu. Com succeeix a tot arreu, veureu que hi ha nepalesos que tampoc ho respecten, i si alguna vegada us oblideu, sempre podeu dir que sou simpatitzants de la branca Bön, que els circumval·len el sentit contrari.

Llocs

Kathmandu

Kathmandu és una experiència, s’ha de viure més que veure. No és una ciutat en la qual un hi vagi per gaudir de la seva harmonia i bellesa general, i l’urbanisme no és el seu fort. Com la majoria de zones urbanes al Nepal, és bastant caòtica, sorollosa i plena de pols, i mantenir les cases i els hotels nets és una feina constant i, de vegades, impossible. De Kathmandu sobretot veureu els seus monuments destacats i el barri de Thamel. Thamel és on es concentra la gran part de l’activitat turística de la ciutat, sobretot pel que fa als “motxillers” que són majoria, tot i que al capdavall tothom i fa cap en un moment o altre. Thamel és ple de botigues de tota mena, restaurants, cafès, allotjaments diversos i molta animació. Des de fa poc caminar pels seus carrers centrals és molt més tranquil, ja que s’hi ha restringit el trànsit.
Però naturalment Kathmandu és molt més, i s’estén per barris residencials de cases baixes distribuïdes entre carrerons estrets, amb horts dispersos. Tot i que el terratrèmol de 2015 va causar danys i un nombre elevat de víctimes, avui dia no hi ha rastre dels seus efectes més enllà de monuments històrics en restauració que cada cop són menys, i la ciutat funciona com sempre. Sembla però que un aire nou recorre la ciutat, s’observa més respecte en el trànsit, cada vegada hi ha més botigues i cafès més cuidats, més nets, s’estan construint nous hotels de gamma alta i una classe mitjana creix lenta però constantment, … amb el que també hi ha més cotxes. La inversió xinesa també es deixa notar, i ara Thamel té el seu propi petit “China-town” i cada cop es veuen més botigues regentades per xinesos i cada cop hi ha més productes de la Xina.

Kathmandu és una ciutat vital i molt interessant i que, si teniu temps, val la pena de recórrer més enllà dels espais pròpiament turístics. Però al marge d’això té quatre grans monuments destacats que no caldria perdre’s.

Pashupatinath és el temple hindú més sagrat del país, i això el converteix en l’atractiu més important. És on es realitzen les cremacions en els ghats sobre el riu sagrat (i contaminat) Bagmati. Un lloc molt sagrat i també, com no podria ser d’altra manera, molt mercantilitzat, tot i que no per això heu de ser menys respectuosos i prudents tant pel que fa a la vostra conducta com a l’hora de fer fotografies. Això no és un espectacle.
És a primera hora del matí o al vespre quan aquest lloc concentra la seva major activitat local i quan es pot respirar la seva autèntica atmosfera, res a veure amb la de la resta del dia, precisament quan arriben els grans grups de turistes.
De Pashupatinath a Bouddha s’hi pot anar a peu en uns 30 o 40 minuts caminant pels carrers d’un Kathmandu molt més autèntic allunyat del turisme. Feu-ho!

Bouddha és tot el barri que inclou Bouddhanath, també coneguda simplement com a Bouddha, la gran estupa que s’ha convertit en motiu iconogràfic del Nepal amb dret propi. Va patir algun desperfecte durant el terratrèmol però ja està completament restaurada. L’estupa de Bouddha es troba dins d’una gran plaça amb algunes botigues, cafès i restaurants, molts dels quals estan situats als terrats de les cases que donen a la plaça, pel que són un lloc immillorable per descansar tot prenent un te o menjant alguna cosa mentre gaudiu de les vistes sobre tot el recinte.
Tot i que és un lloc turístic, mai és estressant i respira molt ambient local, té una atmosfera especial. Els fidels envolten l’estupa en el sentit de les agulles del rellotge, així que us hi podeu animar i aprofitar per fer girar alguns -no tots! – dels centenars de molinets d’oració que l’envolten. Es pot accedir als seus primers nivells exteriors, i es pot observar des dels temples de Tsamchen o Guru Lhakhang.
Però com hem dit, Bouddha és molt més, és tot un barri que concentra la comunitat de refugiats i exiliats tibetans a Kathmandu, amb botigues de parafernàlia budista i un bon nombre de monestirs budistes, molts dels quals es poden visitar lliurement. Us recomanem passejar una mica pels voltants.

Swayambhunath, conegut també com el temple dels micos per raons òbvies, és l’altra bella i icònica estupa de la ciutat acompanyada de temples hinduistes, en una clara demostració de la barreja de cultures i religions. Swayambhunath es troba enfilat a un turó dominant la ciutat i la millor manera d’accedir-hi és per les escales amb força pendent que ens conduiran cap a l’estupa. Sempre hi ha força fidels i els micos són força tranquils. Hi ha algun establiment per menjar. A part del conjunt de temples d’ambdues religions, l’espai s’estén formant l’Amideva Bouddha Park cap a la carretera de circumval·lació (Ring Road) on es troba l’accés que solen utilitzar els grups de turistes, i val la pena passejar-s’hi.

La plaça Durbar de Kathmandu és el que va ser l’antic centre neuràlgic de la capital. De fet, plaça Durbar vol dir plaça del Palau i n’hi ha a Patan, Bhaktapur i altres ciutats del país. La imatge de la torre Dharahara completament destruïda va recórrer el món com a símbol de la destrucció del terratrèmol de 2015. Però la plaça Durbar no està devastada, encara que sí alguns dels seus monuments van resultar afectats.
No és exactament una plaça, sinó un conjunt urbà de places i carrers, temples i palaus, botigues i comerços, ple de veïns enfeinats en el seu treball. És a la plaça Durbar on viu la Kumari Devi (reina-deessa), la deessa vivent encarnada en una nena, que ocupa aquest palau juntament amb la seva família des dels 4 anys fins a la pubertat, i que només és possible veure unes sis vegades a l’any en les seves aparicions públiques i de tant en tant treu el cap per la finestra. Els nous presidents de la república (abans els reis) reben la seva benedicció, tot i que hi ha diverses Kumaris de menys importància escampades per tota la vall de Kathmandu.

Patan

Patan, juntament amb Bhaktapur i Kathmandu, també va ser ciutat reial. Tot i que està enganxada al sud de Kathmandu com si fos un barri, és una ciutat independent i és molt més tranquil·la que la capital. El seu nom en sànscrit és Lalitpur, que vol dir “ciutat de la bellesa”. Queda dit doncs.
El Patan Dhoka és com es coneix la part vella de Patan. Va quedar força afectada pel terratrèmol de 2015 de manera que moltes cases estan apuntalades amb taulons de fusta (d’eficàcia dubtosa) per la banda del carrer, situació que anirà a menys amb el temps. És un lloc interessant per passejar sense rumb, hi ha moltes botigues d’artesania religiosa, especialment de figures de bronze. També hi podeu trobar (no tant al centre) botigues de diferents organitzacions de comerç just, i fins i tot el súper-modern Labim Mall, una mostra de com les noves generacions de classe mitjana estan creixent en aquest país. A més Patan acull força esdeveniments de caràcter cultural i d’art modern, i compta amb diferents murals en algunes parets de la ciutat que us convidem a descobrir.

Com a monuments destacats hi ha la plaça Durbar que (segons alguns) és considerada el millor exemple de plaça Durbar de Nepal, tot i que Bhaktapur (al meu entendre) és més interessant. Va patir força desperfectes al terratrèmol i molts temples estan encara amb bastides, però no deixa de ser una visita important. El museu adjacent està ben cuidat i té bons exemples d’escultura religiosa en un edifici acollidor.
Els que sí que són més diferents i per tant més interessants són el Golden Temple, el Mahabuddha Temple i el Rudravarna Maharivar. Són espais no massa grans on no hi sol haver gaires multituds i tots ells estan força a prop de la Plaça Durbar. Val molt la pena endinsar-se pel petit laberint de passadissos, placetes i carrerons que conformen aquesta zona de la ciutat vella.

Bhaktapur

Bhaktapur és per anar fent, sense pressa i anant descobrint raconets. Naturalment abans que els grups turístics arribin i després que marxin és més tranquil·la, però mai és un lloc on un se sent estressat. Bhaktapur va ser ciutat reial i és patrimoni de la Humanitat per la Unesco. De fet Nepal és un dels països amb més monuments declarats com a tals. Alguns monuments estan derruïts a causa del terratrèmol del 2015 i altres estan en restauració, però són pocs, ja que la gran majoria no van patir cap desperfecte important.

Bahktapur compta amb el recinte monumental que és de pagament amb diferents accessos, que inclou els monuments i temples, però també cases particulars, botigues, restaurants i diferents allotjaments, així que no només és un conjunt magnífic d’edificis monumentals, sinó que tota la vil·la està viva, la gent hi viu i hi treballa amb normalitat, convertint-la en un lloc ideal per passejar-s’hi sense preocupacions.

Passegeu i perdeu-vos (recordeu portar l’entrada sempre a sobre). No és gaire gran, i no hi ha gaire trànsit a bona part dels carrers. Està plena de racons interessants, petits restaurants, botiguetes per turistes i no turistes, la plaça de la ceràmica on couen tot d’estris de fang i un lloc ideal per comprar records diferents. I sobretot no us limiteu només al recinte monumental. Aneu com a mínim fins al riu on hi ha ghats i petits temples on no se solen veure gaires turistes.
Tota la zona de Bhaktapur és famosa pel seu iogurt. És molt bo i segur. El trobareu en alguns petits establiments, sobretot en el carrer que arriba a la porta d’entrada principal.

Si us allotgeu a Bhaktapur, cal avisar perquè us estenguin l’entrada a més dies, i si us esteu a Nepal força temps, us poden fer un carnet que us permet entrar-hi fins al final del visat, tot i que potser no us el tenen fet abans que marxeu.

Kirtipur, Chobhar, Bungamati i Pharping

Kirtipur és una petita població a dalt d’un turó sobre Kathmandu. Té un nucli antic força interessant i no hi ha gaires grups turístics que s’hi acostin. Nosaltres solem allotjar alguns viatgers al monestir budista de monges de Karma Lekshey Ling en el que és una experiència força interessant. Just des del davant del monestir hi ha una escalinata que dóna a una de les antigues portes d’accés a la part antiga, encara amb les velles portes de fusta. D’allà segueix un carrer que arriba a la plaça dels temples on hi ha bons exemples d’arquitectura newar, potser fins i tot millors que altres més anomenats. El temple principal n’és un bon exemple. Per unes portes s’accedeix a la plaça del Palau amb la seva gran Pokhari (bassa d’aigua). i és força autèntica. En aquesta plaça a vegades fan unes pastes romboides fregides anomenades “khajuri”. És una pasta tradicional de Nepal, però avui en dia no és gaire fàcil trobar-ne (a Bandipur també en fan, però les d’aquí són molt més bones).

Cap al sud trobem Chobhar, amb el seu engorjat del riu Bagmati, tallat amb una espasa màgica per evacuar l’aigua de l’antic llac que hi havia a l’actual Kathmandu. A l’altra banda del pont hi ha un temple amb les clàssiques talles sobre fusta amb “posicions” explícites.

Bungamati comptava amb una gran plaça plena de petits temples i escultures, però que va quedar pràcticament arrasada durant el terratrèmol i està immersa en treballs de restauració. Tot i això les escultures encara hi són. La vila és coneguda pels seus tallers especialitzats en la talla de fusta.

Finalment Pharping, d’estil newar i lloc sagrat per al budisme, és un important centre de pelegrinatge que compta amb un elevat nombre de monestirs i escoles budistes.
Prop de Pharping es troba el temple de Dakshin-Kali, dedicat a la deessa Kali (la deessa negra) on es fa gran quantitat de sacrificis d’animals, normalment gallines i cabres, per tant no és un lloc gaire agradable. De fet hi ha actualment un moviment al Nepal que qüestiona la quantitat de sacrificis animals que es fan al país, especialment en llocs com Dakshin-Kali o Manacamana, i els seus simpatitzants se solen concentrar en aquests temples.

Dhulikhel, Namo Buddha i Panauti

Cap a l’est de Kathmandu hi ha el triangle format per Dhulikhel, el monestir budista de Namo Buddha i Panauti.
Seguint la carretera més enllà de Bhaktapur s’observen bastants forns ceràmics on es couen els maons tan clàssics del Nepal i la figura de Kailashnath Mahadev, l’escultura de Shiva més alta del món amb 44 metres.

Dhulikhel és conegut per les seves vistes de l’Himàlaia. La majoria de grups turístics es desplacen a Nagarkot, però al contrari d’aquesta que és només un conjunt d’hotels, Dhulikhel és una veritable vila newar situada en un pas de muntanya, un poble on els seus habitants treballen i viuen més enllà del turisme, amb un nucli antic ple d’edificis de maó vermell i fusta tallada, el Dhulikhel Basar, però també amb edificis actuals. Un poble que si bé acull turisme, potser no qualificaríem de turístic del tot. Com veureu moltes de les seves cases semblen aguantar en peu de forma sorprenent. Façanes perillosament inclinades, grans esquerdes, … i tot i això, tots aquests vells edificis van aguantar impertèrrits el terratrèmol de 2015 que es va deixar sentir durament en aquesta zona.

Més enllà hi ha el monestir de Namo Buddha, situat estratègicament sobre una muntanya amb molt bones vistes sobre les valls del voltant i l’Himàlaia. És un monestir important. La llegenda explica (amb diferents variants i que també trobem en altres llocs) que Buda, en el seu camí al nirvana, es va aturar aquí on va trobar una tigressa amb les seves cries mortes de fam. Compadit, Buda va donar els seus braços per alimentar-les, i aquest és el motiu pel qual es va erigir aquí aquest monestir.

Panauti, més al sud, és una petita vila ancorada en el passat, quan va ser un important centre comercial durant l’època Rana, i situada en una confluència dels rius Roshi i Pungamati, als que la creença diu que s’uneix un tercer riu invisible, el Padmabati, convertint-la en especialment sagrada i pel que compta amb un bon nombre de temples antics de totes les mides, especialment a la confluència dels rius. Panauti va sobreviure indemne durant segles a diversos terratrèmols, encara que finalment el de 1988 sí que va causar alguns desperfectes en el seu ric patrimoni cultural, així com en aquest últim, encara que no massa seriosos. És molt interessant passejar-se pels seus carrers entre cases de maó, gent fent tasques agrícoles, nens que van a l’escola, i temples antics.

Pokhara

Pokhara és la segona ciutat del Nepal en importància. Situada al sud dels Annapurnes, és la base d’una bona quantitat de treks de diferent mena, i també compta amb zones rurals força interessants al seu voltant, com poden ser el Begnas Tal (llac Begnas), la zona de Panchase, o el nostre itinerari per Raipur, més al sud.

El barri de Lakeside, que ha crescut al costat del llac Fewa, està envoltat de força espai natural i és el que concentra la major part d’allotjaments, restaurants, bars, cafeteries i botigues, però és un barri molt tranquil, gairebé l’antítesi de Thamel. Orientar-se a Lakeside és fàcil, ja que s’estructura seguint l’avinguda principal, que continua com a carretera resseguint el llac cap al nord, una bona ruta per fer en bicicleta tranquil·lament. La ribera del llac és ideal per passejar sense cotxes, i hi han proliferat algunes terrassetes tipus chill-out per menjar, prendre un te, una beguda, etc. A vegades hi ha algú que toca improvisadament, o hi pot haver alguna actuació. Com tot Nepal, el turisme xinès agafa força i els comerços en mans de xinesos també, pel que les coses van canviant. Ni millor ni pitjor. Pokhara encara manté el seu ambient “hippy” o alternatiu o com en vulgueu dir. Podríem dir que la part de més al nord és més “fumeta” i que la part del sud és més “upper level”, però sense que això sigui estricte. Hi ha restaurantets bonics, o d’estil més local, o més “fashion”, botigues de tota mena, força llibreries, i algunes “german bakery” (pastisseries alemanyes).
És un lloc tranquil i bonic per passejar, descansar, observar els turistes i els locals que treballen pels turistes. Una visita que és interessant és agafar una barqueta de fusta fins al Temple de Barahi Mandir que està en una illa. Hi ha algun turista però sobretot devots locals… i turistes nepalesos o indis.

Un recorregut pels voltants us pot portar cap a Sarangkot, enfilada a dalt d’una muntanya just sobre Pokhara que identificareu fàcilment, ja que és el punt de sortida dels parapents que volen sobre el llac. Compta amb molt bones vistes sobre l’Himàlaia, tot i que ara fan pagar per accedir al punt d’observació, i hi ha tot una sèrie de “guest-house”.
La “Davi’s Fall” és un forat on la terra s’empassa literalment l’aigua del riu Pardi (Pardi Khola) que entra en un túnel natural, d’uns 150 metres de longitud, que s’obre a la roca, enmig d’un soroll ensordidor. La història diu que una jove suïssa anomenada Davi va morir en ser arrossegada pel corrent per allà l’any 60 i és coneguda ara amb el seu nom en comptes de Patale Chango, el seu veritable nom en nepalès.
A l’altre costat de la carretera la cova de Gupteshwor Mahadev és en realitat la sortida de la cascada de Davis. És bonica amb les seves vetes de roca i la llum de l’exterior que es filtra entre les escletxes creant una interessant atmosfera. Hi ha molta aigua i ratpenats al sostre.
També proper es troba el camp de refugiats tibetans de Tashi Ling, una de les realitats del Nepal que és el primer destí lògic dels tibetans que fugen del seu país. Es calcula que entre 3000 i 4000 tibetans fugen cada any des del Tibet al Nepal, Bhutan o Índia, tot i que una part són nens i adolescents que són enviats per les famílies perquè estudiïn tibetà i cultura tibetana. Al Nepal abans de 1989 tenien dret a document d’identitat i drets econòmics, però a partir de llavors a causa del tractat de cooperació amb la Xina, no se’ls reconeix el seu estatus i no els està permès legalment treballar o posseir terres entre altres drets. És a causa d’aquest fet que la venda de bijuteria i altres productes d’artesania tibetana s’ha convertit en una de les seves maneres d’obtenir una mica de diners.
Per carretera es pot pujar a la Pagoda de la Pau Mundial, aquesta estupa blanca que haureu vist segur des de Lakeside enfilada a la muntanya a l’altra banda del llac. Donada pel govern japonès, és un balcó sobre el llac, la ciutat, els Annapurnes i el Machhapuchhre que es veuen davant si els núvols ho permeten.

Tots els llocs es poden visitar fàcilment en taxi, bus o bicicleta, i és recomanable també acostar-se cap a Pokhara Basar, la veritable ciutat, ja una mica més caòtica, i on a part de passejar aquí i allí podeu trobar el Museu Gurkha, una realitat força interessant i única en la societat nepalesa en la qual milers de joves intenten cada any passar les proves d’accés a formar part dels regiments Gurkha com a una opció de futur, un futur que no és gens fàcil en aquest país. Ser Gurkha a l’exèrcit britànic o indi és tot un estatus social a Nepal, tot i que la realitat naturalment no és tan bonica: Els Gurkhes són la primera línia de combat en els conflictes bèl·lics del Regne Unit.
Per acabar, un altre lloc interessant pels alpinistes pot ser el Museu Internacional de les Muntanyes, amb exemples d’hàbitats de muntanya i de les diferents expedicions a l’Himàlaia, a part d’un Yeti.

Bandipur

Bandipur era una petita però important vila comercial en les antigues rutes nord-sud que va perdre el seu valor estratègic amb la construcció de les carreteres i va caure en l’abandó. Anys més tard es va anar rehabilitant encertadament de cara al turisme en la Bandipur d’avui. Acull principalment petits grups o turisme independent, pel que mai és un lloc sobrecarregat de turistes i respira molta vida local.
És destacable que el seu centre està tancat al trànsit, cosa única a Nepal. Situada en un pas de muntanya, en dies clars compta amb molt bones vistes sobre l’Himàlaia al nord sobretot a primeríssima hora del matí.
Ja veureu que és un lloc ben bonic per estar-s’hi. Al seu carrer principal s’hi barregen allotjaments i restaurants amb terrassa ben cuidats, que coexisteixen amb altres d’estil més “local”. No és una població gran i està rodejada de boscos i zones de conreu ja més cap a la vall, pel que compta amb moltes possibles passejades curtes, com poden ser pujar al mirador de Thani Mai, anar al petit temple de Khadga Devi, o més llargues com anar a la granja de seda (silk farm), el recorregut de natura de Raniban, el de les orquídies o la cova de Siddha. Però senzillament passejar pels seus carrers i els voltants ja val la pena.

Una opció molt interessant és la ruta a Ramkot, un poble Magar on moltes agències diuen que les cases són rodones, fet que demostra que no hi han anat gaire. De fet sí que hi ha una casa rodona (i potser alguna altra) però no més. Es pot fer una ruta circular d’entre quatre i sis hores, que baixa a la vall i passa per granges, conreus en terrassa, alguna escola, etc. i retorna pel vessant de la muntanya.